Per la nostra desídia

Per què el cap de Bárcenas segueix com si res haguera passat, des d'un autisme al·lucinat, agarrat a la seua poltrona presidencial com paparra, decididament fantasma?

Novament tornem a reconèixer vells espectres en la política actual. Semblaria que l'última etapa del felipisme serviria de vacuna, per a no tornar, mai més, als abismes del lladronici i del saqueig institucional.

Alguns diuen que és el preu que hem de pagar per a mantenir un sistema polític com la democràcia. És el preu que hem de pagar per a alliberar-nos d'aqueixa pesada ocupació quotidiana que és la política. Tal vegada el nostre abandó va arrivar massa lluny. Tal vegada. El segur és que ells sí han anat massa lluny; al escurarnos les butxaques fins a eixos límits. Han anat massa lluny!.

Han assumit el risc. Han sigut caçats in fraganti i, ara què? És hora de pagar. Les regles del joc són així. Qui roba a de pagar. Tota la resta és retòrica, xerrameca barata i maniqueista Sr. González Pons.

Quan aprendrem que açò ocorre per la nostra desídia?