IBEX 35, agafa els diners i corre

De les 35 grans companyies de l'IBEX, 33 mantenen la seua presència en paradisos fiscals, la qual cosa suposa el 94% de les empreses. Però lluny d'anar deixant eixe espai opac a l'activitat inspectora de les hisendes públiques, resulta que han augmentat en 30 les societats participades i dependents d'empreses de l'IBEX domiciliades en paradisos fiscals, en passar de 437 a 467. Cap empresa aporta informació detallada sobre l'activitat d'estes societats i solament una aporta informació desglossada per país sobre els impostos pagats.

 

En matèria de corrupció, solament quatre empreses, la qual cosa suposa l'11% de l'IBEX, aporten informació sobre polítiques, procediments i mecanismes de compliment dedicats a les contribucions i els instruments de pressió política, i solament tres empreses, és a dir el 9%, dos més que l'any anterior, informen de la quantitat de diners donats a institucions i partits polítics la funció principal dels quals siga finançar-los a ells i als seus candidats.

 

L'informe confirma la vulneració de drets humans i és especialment preocupant l'absència de referències als conflictes que han creat alarma social com el problema de les preferents, les clàusules sol, desnonaments, etc.

¡Que salga la manada!

 

Escolta 5'42" corrosius

Àcida visió de "carne cruda 2.0", en el programa "hora 25" d'Àngels Barceló de la Cadena Ser. L'establishment polític davant l'espill.

Per a partir-se el pit.

L'ESTAFA contínua (açò que ells criden CRISI) I de III

El passat 27 de maig, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) va facilitar la “Enquesta de Condicions de Vida (ECV).Resultats definitius. Any 2013”. Tot el triomfalisme econòmic del govern de Madrid, com el del Sr. Fabra per terra.

Us recomanem la seua lectura, són 18 pàgines, de les quals les 8 últimes són la nota metodològica. Conté, diversos gràfics i bastants taules, vinga, que no és desmanegat a l'hora de llegir-ho, però sí, molt interessant. De totes maneres, per als que tingueu poc temps us farem un resum en tres lliuraments. Ací teniu el primer.

L'ESTAFA contínua (I)
En 2012 les llars espanyoles van tenir uns ingressos mitjans anuals de 26.775 euros, la qual cosa va suposar una reducció del 3,5%.

Bé comencem!, On estan eixos símptomes de recuperació econòmica que ens anuncien des del govern la Sra. Báñez, Montoro, De Guindos o Rajoy? MENTIDA!

Evolució dels ingressos mitjans per llar en euros (gràfic pàg. 1)

Recordeu la nota: Y, además, nos votaréis

"Os frustraremos los sueños, os haremos depresivos, robaremos el futuro y, además, nos votaréis.

Os bajaremos los sueldos, os quitaremos derechos, nos llevaremos la pasta y, además, nos votaréis..."

  Continuarà...

No hi ha qui diga una veritat.

Algú del PP de València va reconéixer que el seu ingrés en la política va ser provocat per pispar i per manifasseria. Doncs bé: sobren els dits no d'una mà, sinó d'un genoll, per a assenyalar als qui no s'hagen mogut per semblants atractius, junts o no. 

L'amor a la "pàtria", la millora de la vida dels seus conciutadans, l'honesta vocació, allò "d'ofrenar noves glòries a Espanya" són bajanades conventuals. No li les engolixen ni els taurons. 

En esta confraria conxorxa, no hi ha qui diga una veritat.

- Sonia Castedo: Alcaldessa d'Alacant. Falsejar el PGOU d'Alacant a benefici d'Enrique Ortiz
- Ricardo Costa: Exsecretari General del PPCV. Gürtel
- Vicente Rambla: exconseller. Gürtel
- David Serra: Gürtel
- Rafael Blasco: síndic del grup parlamentari popular. Cas Cooperació
- Pedro Ángel Hernández Mateo, alcalde de Torrevella. Trama del fem.
- Milagrosa Martínez: alcaldessa de Novelda. Gürtel
- Angélica Such. Gürtel
- Mayte Parra, alcaldessa d'Ibi. Comissions il·legals en les adjudicacions de l'Ajuntament.
- Luis Díaz Alperi, exalcalde d'Alacant. Falsejar el PGOU d'Alacant a benefici d'Enrique Ortiz

- Yolanda García, tresorera del PPCV. Gürtel.

Última hora:

El Supremo confirma la condena a Cardona por el Caso Scala

El Tribunal Supremo ha confirmado hoy la condena de 16 años de prisión que la Audiencia de Palma impuso al exconseller balear del PP de Comercio, Industria y Energía Josep Juan Cardona en el llamado caso Scala.

No es lluita de classes, és guerra de classes.

Dos anys de presó a l'exdirector general de Caixa Penedès Ricard Pagès i a un a tres exdirectius per conducta "maliciosa i insidiosa". Se'ls reconeix com a atenuant que hagen procedit al reintegrament de 28,6 milions dels 31,6 que es van adjudicar en pensions per "una sèrie de procediments enganyosos" i "burlant" els controls dels òrgans de l'entitat anteposant els seus interessos "en perjudici de la societat". (On estan els 3 milions restants?).

 

Tres anys i un dia de presó per a Camen i Carlos, a més d'una multa de 2.880 euros i una indemnització de 767 euros pels danys ocasionats en el local, per un delicte contra els drets dels treballadors pel seu comportament durant la vaga general del 29M de 2012. Carmen i Carlos juntament amb un piquet van cometre el "delicte" de defensar els drets laborals de la gent que viu del seu treball.

Qui diu que ja no existix la lluita de classes o, tal vegada, hauríem de anomenar-la guerra de classes.

Vegeu la nota "Érase una vez" del 23/05/2014

Tant tens, tant pagues?

Hisenda no som tots. Mentre tu pagues, les grans empreses tributen 10 vegades menys, tenen filials en paradisos fiscals i són responsables del 72% del frau fiscal a Espanya. Informe Oxfam

Si els nostres governants aplicaren el sentit comú, si actuaren d'acord amb la lògica, l'acostament a la realitat els portaria a concloure que estos anys d'austeritat i retallades només han portat pobresa i desigualtat.

Si la seua actuació estiguera guiada pel ben comú, encaminada al benestar de la població, fa temps que hagueren canviat de política. Però no, ells, tenen molt clar perquè estan ací, per a què ocupen el govern. Saben molt bé quins són els seus interessos. Només pensen a beneficiar-se d'ell i beneficiar als seus patrocinadors: especuladors, banquers i multinacionals.

La lògica, el sentit comú o si més no un acostament candorós a la realitat que vivim els hauria portat a concloure, que eixe no era el camí.

Però ací els únics candorosos som nosaltres, si no, les coses no continuarien així.

No tenen ànima

Amb SIS MILIONS de persones en l'atur, amb DOS MILIONS de llars on cap dels seus integrants rep cap tipus d'ingrés. Quan som el segon país de la Unió Europea amb MAJOR DESIGUALTAT. Quan CENTENARS DE MILERS de xiquets van a patir deficiències en la seua alimentació en tancar els menjadors escolars. Quan se seguix EXPULSANT A LA GENT DE LES SEUES CASES per entitats financeres rescatades amb diners públics. Quan DESENES DE MILERS DE PERSONES JUBILADES seguixen manifestant-se en les portes dels bancs estafadors amb preferents. Quan els bancs d'aliments, Càrites, OXFAM, EDUCO, Médicos del mundo i el mateix Papa denuncien que este sistema econòmic és inhumà i que estem en el moment més cru d'allò que ells anomenen crisi (no ho oblidem, nosaltres seguim dient ESTAFA!).

Ens diuen que la situació econòmica millora. Ens diuen que estan creant 7000 llocs de treball diaris. Ens diuen que estan apujant els sous. Ens diuen que en el carrer es nota més alegria. Ens diuen que l'economia marxa sobre rodes.

Segur que les seues butxaques es troben ben plenes, mentrestant es buiden les nostres.
NO TENEN ÀNIMA i CAMPS ENCARA DEFENSA A BLASCO.

La pobresa i la campanya electoral

A Europa, cada vegada més persones estan en risc de caure en la pobresa o l'exclusió social. I, a més, Espanya supera la mitjana de població amenaçada per este perill.

El 22% de persones a l'estat espanyol tenen ingressos per sota del llindar de la pobresa del país. És un dels percentatges més alts de la Unió Europea –la mitjana de la qual és 17%– només per darrere de Grècia i Romania. Quan al març l'associació catòlica Cáritas va donar una veu d'alarma sobre la pobresa a Europa i Espanya, la resposta va arribar des del Ministeri d'Hisenda. El seu titular, Cristóbal Montoro, va aprofitar una compareixença després del Consell de Ministres per a assegurar que estos enfocaments "no es corresponen amb la realitat".

També podem fullejar l'informe publicat per Oxfam Intermón (Gobernar para las élites) el passat mes de gener, segons el qual els ingressos conjunts de les deu persones més riques d'Europa superen el cost total de les mesures d'estímul aplicades en la UE entre 2008 i 2010. Per no parlar de les dades de l'última EPA, que el nostre president va desqualificar com a "estadístiques".

Escoltem el que van dir Cañete i Valenciano sobre açò en el seu debat televisiu...

"cri...cri...cri..."

Y, además, nos votaréis

"Os frustraremos los sueños, os haremos depresivos, robaremos el futuro y, además, nos votaréis.

Os bajaremos los sueldos, os quitaremos derechos, nos llevaremos la pasta y, además, nos votaréis...

La palmaréis en urgencias, os quedaréis sin escuelas... y, además, nos votaréis

Os llenaremos las calles de sangre y antidisturbios, os zurraremos la hostia y, además, nos votaréis... os mentiremos mil veces y volveréis a creer"

Dedicatòria:

"De l'1% de poderosos que ha segrestat la democràcia, prenen les decisions econòmiques i socials, al 99% de la població mundial que us tenim com a esclaus"

El cantautor i poeta Ángel Petisme, presenta el seu videoclip “Además, nos votaréis”, primer single del seu nou disc “El ministerio de la felicidad”. L'autor s'inspira en una vinyeta de El Roto per a escriure aquesta cançó posant-se en la pell de la casta política i alhora dedicant-li-la a els qui, segons ell, han segrestat la democràcia. El videoclip, realitzat per San Luis Buñuel (pseudònim), Xudit Casas i Ángel Petisme, compta amb les veus de Enrique Villareal “El Drogas” i Kutxi Romero dels Marea.

Érase una vez

Érase una vez

Érase una vez
un lobito bueno
al que maltrataban
todos los corderos.

Y había también
un príncipe malo,
una bruja hermosa
y un pirata honrado.

Todas estas cosas
había una vez.
Cuando yo soñaba
un mundo al revés.

José Agustín Goytisolo

Dos treballadors, Serafin y Carlos (un afiliat a CIG i un altre a la UGT) condemnats a tres anys de presó per impedir a diversos camioners exercir el seu dret al treball durant una vaga del sector.

L'únic condemnat del cas Gürtel, el jutge Garzón que ha sigut expulsat de la judicatura.

En el cas de Bankia, Miguel Blesa ha aconseguit que sancionaren a un jutge, tal vegada estrafolari, però no estafador, al menys, de moment.

Quan Cristiano Ronaldo, a Bilbao, és expulsat per agredir a un jugador i insultar a l'àrbitre, al primer que sancionen és a l'àrbitre. Vinga! Un mes sense arbitrar... 

Quan el president de la CEOE demana, sense cap rubor, a la gent treballadora que compartisquen els seus contractes de treball amb els seus fills i no diu res de la brutal pèrdua de drets de la classe treballadora, de l'aterridora xifra de persones sense treball, de la milionària xifra de les llars en què no es percep cap ingrés i, sobretot, res diu dels ENORMES BENEFICIS DELS GRANS EMPRESARIS, no obstant açò, Serafín y Carlos són CULPABLES I mereixen presó. VERGONYA, VERGONYA.

En esta guerra de rapinya que estem patint, som les víctimes col·laterals, que ja sabeu, sempre són innocents però molt més nombroses.

 Érase una vez...

UN ARMA CARREGADA DE FUTUR

Veinte entidades claman en Xirivella contra la “pérdida de servivicios públicos” que puede suponer la Ley Racionalización Local

Veinte asociaciones de Xirivella critican la nueva Ley de Régimen Local

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
(...)
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
(...)
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celeya

El simulacre

​Lliges les notícies que parlem del “debat” dels dos candidats que representen a les dues grans opcions polítiques a Europa, és a dir, el representant del PSE (Partit Socialista Europeu) i el PPE (Partit Popular Europeu), i quan li pregunten a Martín Schulz, candidat del PSE, sobre les diferències amb l'altre candidat, respon: “No sé què és el que ens distingix”

​Poc abans d'este debat tant el PPE, com el S&D (Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates) i els liberals del grup ADLE (Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa) van anunciar el seu acord per a fer una proposta conjunta del futur president de la Comissió Europea.

Votes popular, socialista o liberal i votes on votes, ja hi ha acord per a repartir-se els càrrecs de responsabilitat, a la manera de la “großen Koalition“ alemanya entre conservadors i socialdemòcrates. Vinga parlant clar i ras, manteniment del statu quo calamitós per a la ciutadania i que té la seua representació més emblemàtica en les retallades a l'estat del benestar, l'empobriment de la majoria i el desviament de fons públics cap a les butxaques d'una minoria.

Amb estes premisses, no cap l'engany. Estem avisats. Els que volen “reorientar” la UE cap a un “sentit” o “un altre” perquè siga una Europa diferent de la que tenim, no fan sinó simular i l'única cosa que aconseguixen és augmentar l'escepticisme i l'abstenció.

Així, qui anirà a votar? Acabaran votant únicament els candidats. Que els aprofite!

S'acosten les eleccions

Ja vénen les eleccions, ja arriben els trilers, els pescadors de vots, amb les seues camises arremangades, amb els seus cartells, els seus mítings i els seus debats televisius. A la rica demagògia, que em pose la càmera!

I com sempre mentixen en tot, mentixen sense cap pietat. En l'ànima dels quals trenquen les vides com si estigueren en el tir al blanc de la seua fira de les vanitats solament importa conservar la seua poltrona i engreixar la seua butxaca.

S'acosten les eleccions i seguim sense conèixer els seus programes, però ja sabem la mala opinió que cada candidat té dels altres. Açò és el que tenen els polítics: el dolent dels altres.

Ens prometen un futur millor. Per ventura no ens van prometre una llar, una ocupació, una justícia, un poder sobirà? Va ser allà pel 78. On està tot açò ací i ara? Diuen, que bé, que tampoc ens posem tan “exquisits”.

Segons sembla ara necessitem més Europa per a aconseguir-ho. Cada vegada més lluny, cada vegada parlen d'un paradís més llunyà.

Mentixen amb desdeny. Mentixen amb absolut  desvergonyiment. Mentixen fins a la impietat. I una altra vegada, com un martelleig en el meu cap, sent la veu de Miguel Hernández:

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.(...)
¿Quién salvará este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?
Que salga del corazón
de los hombre jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

 

El poble que oblida la seua història...

El dilema

Falten pocs dies perquè ens enfrontem al dilema de votar o no votar i, si decidim votar, a qui votar.
 

Amb el mercat laboral arrasat per les successives reformes laborals que hem patit amb governs d'un signe i un altre, però sempre dels dos grans partits polítics que sempre han manat en democràcia.

Amb una última reforma que ha destruït un milió de llocs de treball, amb una població activa desplomant-se, amb més de mig milió de persones més sense ocupació.

Quan el 90% dels contractes són temporals, quan a les persones joves les deixen sense futur i llancen a l'infern a les persones majors de 45 anys que estan sense ocupació o van a perdre-ho.

Quan el salari ha caigut un 9% en estos dos últims anys.
 

Quan l'anterior president de la patronal CEOE, esta en presó per frau fiscal, i pendent d'altres judicis, i ha deixat en el carrer a uns quants milers de persones, les indemnitzacions de les quals anem a haver de pagar tots.

Quan altres representants de “eixa classe empresarial” ens diuen que els nostres joves no valen “pa” res o que no ens posem “exquisits” quan demandem contractes de treball per a poder viure.

Quan algun jutge intenta posar límit a la galopant corrupció, tal vegada amb més vehemència que traça, és expulsat immediatament de la judicatura. Eixa judicatura, que novament, sempre s'han repartit a plaure eixos dos grans partits que sempre han governat la democràcia.

Quan Jaume Matas i Luis Bárcenas, la Gürtel i els ERES, o per no anar tan lluny Campos, Rambla, Cartagena, Betoret, Tavares ja han sigut condemnats i tenim una llarguíssima llista de personatges públics imputats per corrupció.

Quan molts dels que han sigut triats per a gestionar la cosa pública exhalen masclisme i xenofòbia quan obrin la boca.

Si les retallades, la desigualtat galopant, l'atur endèmic, la pobresa creixent...

Quan tot evidencia la devaluació del valor del treball i l'augment de la precarietat, la intromissió del poder executiu en el judicial, la falta de moralitat pública dels nostres governants, Rajoy li diu a Pepa Bueno en la Cadena Ser: “Pero no me hable de eso ahora”.

Qui decidisca anar a votar sap que la pudor que haurà de suportar pel camí fins a arribar a l'urna és nauseabunda.

Quanta hipocresia!

Contrasta l'escàndol internacional que ha provocat l'execrable segrest perpetrat a Nigèria, amb la tradicional indolència dels governs i les societats occidentals davant les tragèdies socials i humanes que ocorren a Àfrica. La multitud de declaracions de persones amb responsabilitat política apareixen tenyides d'hipocresia si tenim en compte la tolerància dels governs i organitzacions internacionals cap a les pràctiques de tracta de persones i esclavitud sexual que es registren diàriament a tot el món.

En el cas del nostre país, el pronunciament oficial entorn del segrest de xiquetes a Nigèria no es correspon amb un compromís governamental efectiu per a combatre este tipus de crims. Que dir de les llums de neó que adornen els vorals de les nostres carreteres. Que dir de declaracions com esta: "El lloc de les dones és estar fregant a casa i fent les labors. Les xiquetes no haurien d'anar a escola, no hauria d'haver-hi dones en el Congrés i els homes haurien de tenir dret a tenir diverses esposes, unes per a fregar i unes altres per a altres coses", d'un professor de Ciudad Real o de les declaracions que reiteradament perpetren representants de l'Església catòlica. Impunitat generalitzada.

Quanta caspa, quant engrut.

Homes, blancs, vells i rapinyaires

El president del Govern esmorza en La Moncloa amb els caps de les quinze majors companyies espanyoles.

Ara com ara superada la crisi (recordeu, l'ESTAFA) com anuncien els Botín i Rajoy, els amos de les 35 empreses que conformen l'IBEX són un 67% més rics i les persones que vivim de la nòmina més pobres i amb menys drets que a l'inici de la crisi (recordeu, L'ESTAFA). A més que la pèrdua de l'ocupació ens condemna a la desesperació i a la misèria. L'economia, per tant, és a dir, les seues butxaques, marxen vent en popa a tota vela com veler bergantí.

La cançó dels pirates

Amb sis milions de persones en l'atur,

el nostre compte corrent vent en popa a tota vela,

no retallem drets, els fem desaparèixer i,

per a celebrar-ho, ens fiquem un esmorzar entre el pit i l'esquena;

i... a vosaltres que us donen!

Semblen dir-nos. 

Per a quan un esmorzar del Sr. Rajoy amb les persones que porten més de 2 anys en l'atur.

Només són 3.600.000.

Qui comprarà a eixes xiquetes? Qui abusara d'elles? Qui les explotarà?

Quants correus, quantes peticions signades!. Hi ha notícies que produïxen horror. Hi ha notícies que van més enllà de les idees que cada persona posseïsca. Però que este grup “armat” afegisca, a l'horror de la seua acció, l'amenaça de vendre a les xiquetes com a esclaves o per a la prostitució, produïx nàusees.

Qui comprarà a eixes xiquetes? Qui abusara d'elles? Qui les explotarà? Ho sent, però no puc deixar de pensar en senyors amb targeta de crèdit expedida en països europeus. Ho sent, no puc deixar de pensar en nostres les robes, sabates i objectes, que comprats en tendes de les nostres ciutats, són teixides o muntats per xiquets o xiquetes als qui se'ls roba la seua infància per a esclavitzar-los en el nostre benefici.

Esta vegada han sigut xiquetes, casualitat? No, sabem que no és casualitat. La dona ací, a Àfrica, a Àsia, a Amèrica o Oceania seguix sent víctima del masclisme violent. Amb diferent grau, sí. Però sempre la dona. La dona, qui patix les vexacions, els maltractaments, la violència: des de les desaparicions de ciutat Juàrez, a les ablacions de l'Àfrica subsahariana; des de la prostitució forçada de les nostres carreteres a les ínfules místiques del nostre ministre Gallardón.

Quanta misèria engendrem.

La següent ESTAFA: les Mútues

El nostre dret a la salut fa temps que està en el punt de mira dels empresaris, que no dubten a utilitzar al govern de torn perquè plasme els seus interessos en el BOP i que, fins i tot, ha arribat a utilitzar als sindicats per a convéncer a la gent treballadora sobre la bondat de la privatització d'estos serveis. A mesura que l'ESTAFA avança (açò que ells anomenen crisi), els valors primordials dels drets laborals van perdent-se en funció de la cobdícia de capitalistes i empresaris sense escrúpols. A esta situació no és aliena la pràctica agressiva amb els drets en salut laboral, com no ho és contra el dret a la salut universal.

Des de l'inici de l'ESTAFA, fonamentalment des de 2008, hem patit continus atacs als nostres drets, via reformes laborals i de les pensions. Les retallades en la sanitat pública i en educació són una constant. I amb estes agressions el nostre dret a la salut laboral ha quedat en segon pla.

Hem de denunciar l'avarícia d'alguns empresaris i l'actitud del PP com munyidor d'eixos interessos, atorgant cada vegada més capacitat de control a les mútues d'accidents de treball. Segons el projecte del Govern del PP, de ser Mútues d'Accidents de Treball i Malaltia Professional passarien a Mútues de la Seguretat Social.

Hem de comptar amb un sistema públic únic de salut que faça front de forma global tant als problemes dins dels centres de treball com a la ciutadania en la seua vida diària. És necessari lluitar per unes ocupacions que no ens facen emmalaltir, on el dret al descans i a la baixa quan s'emmalaltix siguen una realitat.

Les reduccions de jornades i el repartiment del treball entre més persones serien uns factors decisius per a disminuir els efectes dels riscos del treball. I no ho serien menys la més àmplia atenció a la conciliació de la vida familiar i laboral.

Atenció! Nova Llei de Mútues. La fatiga mata

Desregulació i falta de recursos abonen la sinistralitat laboral

Quan de res ens servix resar

Este govern seguix amb la seua política de retallades. La primera onada sobre els drets laborals, sobre l'educació, sobre les pensions, sobre la sanitat, sobre l'Administració Local, ve ara complementada per la retallada de les llibertats: la Llei de Seguretat Privada, la de Seguretat Ciutadana, la reforma del Codi Penal i la volta a les cavernes que suposa la reforma de l'avortament per Gallardón.

La Llei de Seguretat Privada, que ha obert el camí a la privatització de bona part del que fins ara havia sigut considerat com una competència pública, permet reforçar el control social sobre la població deixant en mans de la propietat bancària, comercial i empresarial la possibilitat d'armar-se per a millor defensar els seus interessos.

Paral·lel a l'anterior, l'avantprojecte de la nova Llei de Seguretat Ciutadana cerca retallar de forma significativa el que són drets bàsics en qualsevol societat mínimament democràtica.

La reforma del Codi Penal va en la mateixa direcció. A pesar que l'Estat espanyol té dins de la UE un dels índexs de delinqüència més baixos i un major percentatge de població empresonada, es pretén ara, el reforçament de l'Estat policial i carcerari.

El cercle de totes estes agressions es tanca amb la nova remissió de l'avortament a les cavernes de allò prohibit, condemnat i clandestí. El dret a l'avortament, ja de per si restringit en l'actual normativa, és calcigat ara pel projecte de llei del ministre Gallardón, tan preocupat sempre pels drets dels no nascuts i tan distants dels calcigats drets de la major part de la població mal vivent.

Els amics

"S'enxampa abans a una mentidera que a un coixa"

Báñez adjudica a Accenture un contrato millonario antes del rejón a las pensiones

El Ministeri d'Ocupació a adjudicat un contracte milionari a la multinacional Accentur (amb domicili fiscal a Irlanda). L'antiga Arthur-Andersen, que es va dissoldre després del monumental escàndol de l'empresa ENRON.

Contracte per a engegar un pla de lluita amb l'ocupació irregular i el frau a la Seguretat Social. Parlem d'un contracte d'1,36 milions d'euros, que podria arribar a superar els cinc milions atenent a les possibles pròrrogues.

No resulta curiós que un Ministeri que compta amb més de 45.000 llocs de treball haja de contractar a empreses privades per a realitzar la seua gestió?

Arriben els amics, arriben per a saquejar les arques públiques, per a desprestigiar el sector públic amb les seues actuacions parcials i orientades a desviar l'atenció dels companys de saqueig i, no ho oblidem, amb la seua porta giratòria en funcionament.

La Sra. ministra ja mira pel seu futur?

Els Vampirs

La presidenta del Círculo de Empresarios dice que los subsidios de paro "parasitan" a los que trabajan

Una nova barbaritat i quantes van!. En la mateixa línia d'allò de treballar més i cobrar menys del delinqüent-president de la CEOE, Díaz Ferran; com quan el Sr. Rosell, nou president de la CEOE, demanava menys drets per a la gent treballadora; com quan el Sr. Feito volia retirar el subsidi a la gent aturada que no acceptaren una oferta d'ocupació, encara que fora a “Lapònia”; com quan el defraudador a la Seguretat Social, el Sr. Arturo Fernández, vicepresident de la CEOE, demanava contractes més flexibles o el Sr. Roig, el de “Mercadona”, igual, o l'Esperanza Aguirre, una altra que tal, la marquesa!..., sempre la mateixa gent. L'Espanya negra, la de "los Tercios de Flandes”, els del “que inventen ellos”, la de l'Espanya imperial, reserva espiritual d'occident.

Els Oriol, els Aguirre, aquells que van saquejar un continent, per a dilapidar a continuació totes les riqueses, aquells que, mentre a Europa arribava la il·lustració, ells vivien del conte, aquells que quan, amb la República començàvem a modernitzar-nos, van recórrer als "espadons" i portar-nos a l'abisme. Són ells, la mateixa ronya.

 

Quan demanaran que s'eliminen les vacances?, i les festes?, que es treballe els diumenges a la vesprada (al matí, ens portaran a missa)? Fins i tot que es treballe sense cobrar i donant-los les gràcies, perquè, ja se sap, el treball dignifica a la persona.

Sempre el mateix i sempre la mateixa gentola. Els que gràcies a les seues relacions amb el poder polític viuen de la “sopa boba” dels diners públics, que para açò "unten" bé amb sobre-sous. Els que segresten els nostres drets en el seu benefici i amb la protecció del “sistema”. Els que tiren pestes de tots els serveis públics i els vampiritzen vivint del pressupost. Barruts. Barruts i pocavergonya!

Ja està bé!. En este país hi ha suficients riquesa perquè tothom visquérem amb dignitat. És la cobdícia d'uns pocs els que parasiten a la immensa majoria. Ens volen culpabilitzar del que ells anomenen crisi (recordeu, de l'ESTAFA) i que ells mateixos, amb la seua avarícia, han generat. L'elit política i empresarial treballen mà a mà per a maximitzar el seu benefici robant-nos a la resta de la ciutadania.

Ja està bé!, fins a quan permetrem aquest lladronici!

Set anys d'ESTAFA

Set anys d'ESTAFA (açò que ells anomenen crisi), i els problemes que la van originar seguixen presents, si no, més accentuats. El nostre deute pugna per arribar a 100% del PIB, la desocupació en cotes insuportables, el crèdit sense fluir, caiguda de la demanda i de la inversió, augmenta la bretxa de la desigualtat, empobriment generalitzat de la ciutadania, escandalosos beneficis d'un sistema financer devorador de recursos públics, etc.

Els que ens van dir que vivíem per sobre de les nostres possibilitats (quina barra!), seguixen gastant, a mans plenes, els nostres diners per a la seua major fortuna, així, ni el rescat bancari, juntament amb l'abandó de les escasses polítiques de benestar, ni l'austeritat aplicada a la ciutadania a canvi del transvasament dels recursos públics a empreses privades, cap, cap d'estes polítiques han sigut efectiva. Era d'esperar, no ens enganyem, són polítiques guiades a satisfer els interessos de grups molt concrets, als quals servixen les dues grans opcions polítiques dominants en la UE (baste, com a exemples, el Zapatero del 2010 i l'Holande de 2014).

Les polítiques de rescat bancari i austeritat no han aconseguit ni reanimar el crèdit ni impulsar l'economia, perquè no era este el seu vertader objectiu sinó, al contrari, la transferència massiva de recursos des de l'economia real al sector bancari com un objectiu en si mateix.

En el fons, allò que veritablement necessitem la ciutadania europea no és una altra cosa sinó una revolució democràtica que, d'una vegada, trenque la intolerable dependència d'una gran part de la nostra classe política pel que fa a la gran banca i assegure que la política econòmica -i el conjunt de les polítiques públiques- es posen realment al servei dels interessos de la ciutadania.

En eixes estem!