Estem fotuts!

Fa poc un amic, antic lluitador antifranquista, en saludar-ho en el carrer, em comentà amb certa sorna “i nosaltres volíem canviar el món!”. Clar, la conversa va girar entorn a les mesures econòmiques que estan enfonsant el país i sobre la resposta de la ciutadania davant tanta agressió... i entre al·lusions a tal cosa i tal altra, un dels allí presents sentència: «Ací el que manca són més collons. Mireu Egipte».

És llavors quan el debat s'encén: efectivament, uns reclamen més «mala hòstia»; uns altres el que troben a faltar és, simplement, «gent»; i algun altre al·ludeix al «seny, per açò el que es necessita és seny».

La veritat és que tots coincidim que la situació requereix d'una resposta molt més concorde a la cruesa de l'actual estat de les coses. I també en què ha de mantenir-se en el temps i que necessita d'una massa social important darrere.

El diagnòstic és comú: la gent treballadora, fotuda; el treball (ni tan sols està la cosa per a agregar-li l'adjectiu «digne»), fotut; els drets socials, fotuts. 

En definitiva, «estem fotuts». Perquè ací no s'albiren brots verds en l'horitzó. I no ho faran fins que ens posem primer a sembrar, i després a regar, i finalment a collir.

ESTEM FOTUTS! Ho sabem, no fa falta repetir-ho, cal reaccionar: No tenim por, ni anem a plorar. “Al carrer, al carrer que ja és hora de ...”, vaig recordar a Gabriel Celaya:

... Ni vivimos del pasado,
ni damos cuerda al recuerdo.
Somos, turbia y fresca, un agua que atropella sus comienzos.

Somos el ser que se crece.
Somos un río derecho.
Somos el golpe temible de un corazón no resuelto.

Somos bárbaros, sencillos.
Somos a muerte lo ibero
que aún nunca logró mostrarse puro, entero y verdadero.

De cuanto fue nos nutrimos,
transformándonos crecemos
y así somos quienes somos golpe a golpe y muerto a muerto.

¡A la calle! que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo ...