Yolanda, la recordes? Sí, Yolanda González.

Hi ha una preciosa cançó de Pablo Milanes titulada “Yolanda”. Qui no ha desitjat tenir una núvia anomenada Yolanda i poder cantar-li-la.

Va haver-hi un temps, a Madrid, que vivia una xica anomenada Yolanda, tenia 19 anys. Mai van poder cantar-li eixa cançó. Diumenge que ve farà 35 anys que un comando d'ultradretans "Fuerza Nueva" la van assassinar. El seu delicte, pensar diferent, preocupar-se pels desheretats.

Un dels seus assassins, Emilio Hellín Moro, treballa formant policies.

Per què publicar esta nota? Perquè encara queda gent que no oblidem a les que van lluitar per la gent treballadora i per la llibertat i per la democràcia, donant tot el que tenien. Per açò fa poc vam reconéixer el gest d'Alexis Tsipras en realitzar la seua primera visita oficial al lloc on el nazis (la dreta més ofuscada) van afusellar a 200 partisans per defensar la llibertat i enfrontar-se al feixisme. 

NO TOT ÉS IGUAL. NO TOTS ES COMPORTEN D'IGUAL MANERA.

Quanta esperança i quanta vergonya

QUANTA ESPERANÇA. Clar que la flama de l'esperança torna a donar una mica d'alé a les meues gelades entranyes. Un poble (part d'un poble, una majoria necessària) malgrat el xantatge amenaçador dels “rics demòcrates de vestit i corbata”, hi han fet de Tsipras (d'Alexis Tsipras) cor.

Troba les set diferències

QUANTA VERGONYA per als que imposen programes d'ajust que empobrixen a la població i desmantellen les estructures de serveis socials, per als que en compte de combatre l'atur ho perpetuen i precaritzen l'ocupació, per als que ens fan pagar la crisi a les classes populars mentre afavorixen a les grans rendes.

UN GEST QUE SEGUIX FALTANT EN ESTE PAÍS

La jura del càrrec d'Alexis Tsipras va ser duta a terme sense l'alta jerarquia de l'església ortodoxa, sense crucifix, bíblia, ni corbata. Inaudit a Grècia. També en estes terres.

Tsipras es va dirigir tot seguit cap al districte de Kessariani. La seua primera visita oficial va ser per a realitzar una ofrena floral als membres de la resistència executats pels nazis durant l'ocupació. 200 comunistes, víctimes d'una de les pitjors matances dutes a terme per les tropes alemanyes en la capital grega, van ser homenatjats pel nou primer ministre i un grup de descendents dels partisans, donant lloc a un fet sense precedents.

Per a quan este homenatge als lluitadors per llibertat en este país? Mai, cap President de govern, ni Cap d'Estat, ha realitzat tal cosa: la seua primera visita, el seu primer homenatge als que van lluitar per la llibertat i la democràcia en este país. Desgraciat país.

Altre 24 de gener, ja són 38. ASSASSINS!!

“... la memòria és una forma d'acció política que pot contribuir a la integració dels diferents sectors de la societat en la mesura que s'hi sentin representats. En la mesura que puguin encaixar les seves experiències vitals en una narració compartida, se sentiran part del col·lectiu que fa de subjecte d'aquesta memòria. I també se sentiran part del sistema polític que els representa. Altrament, memòria i política seran, només un afer dels polítics.”

 Convindria tenir-ho en compte.