Feminicidi: Unes institucions que no estan a l'altura del problema.

Tant assassinat feminicida evidencia la reacció d'un ordre heteropatriarcal que es resistix a ser enderrocat

La mort de Leire Rodríguez una nova maçada en la lluita contra el terrorisme masclista. Una vida perduda als 34 anys i dos menors convertits en víctimes d'este contrasentit...

Un gran drama, no ja per a una família, ni tan sols per a dues, sinó per a una societat sencera.

Fa uns mesos vaig dur un cartellet que resava: “Je sui Charlie Hebdo”. Recorde, que molts presidents de govern, inclòs Rajoy, viatjaren a Paris per a fer-se un “sonada” foto contra l'atemptat que va costar diverses morts innocents. L'alarma va sonar: “El perillós jihadisme arriba a Europa”. No gaire els líders dels dos principals partits es van ajuntar-hi per a, en solemne acte, signar un pacte antijihadista.

Portem més de 60 persones assassinades pel TERRORISME MASCLISTA (dones i menors). Si els atemptats a França van provocar l'alarma de Rajoy i Sánchez, em pregunte: a què esperen estos senyors per a fer alguna cosa, de debò, contra el terrorisme masclista?

Les vides d'estes 60 persones, valen menys que la dels nostres amics francesos. Es trobaríem en esta situació si estes 60 persones hagueren sigut víctimes d'ETA, o d'Al-Qaeda, o de qualsevol altre grup que per a estos senyors sí que té la consideració de terrorista?

Fa pocs dies ens van llegir una declaració en la plaça de l'Ajuntament, perquè una de les dones assassinades pel presunte TERRORISTA MASCLISTA Sergio Morate, va estar empadronada a Xirivella. Pocs dies després el Congrés dels Diputats va mostrar la seua “repulsa més ferma” contra la violència de gènere. I tot açò, per a què? Postureo, que li diuen ara?

Les nostres autoritats, les d'ací i les de Madrid, han de prendre les mesures que siguen necessàries per a posar fi al TERRORISME MASCLISTA. L'assassinat d'una dona no és un problema menor que l'assassinat d'un polític o d'un periodista. No, per no estar empadronada a Xirivella, ens causa menys dolor i nàusea.

Contra este feminicidi que sembla sempitern hem d'estar unides i les institucions les primeres. Ja sabeu, que qui calla atorga.

Este silenci que ens aixafa en estos dies d'assassinats sense fi, fa còmplices a unes institucions que no estan a l'altura del problema.

Rafael Chirbes. I qui era eixe tio?

Avui la Valldigna (eixa Vall, digna del regne de Jaime I), plora al seu fill il·lustre Rafael Chirbes. I qui era eixe tio? Doncs un novel·lista valencià de la Valldigna que ha narrat de la manera més bella, eficaç i profunda la greu crisi política de la seua societat, de la corrupció, de la bombolla immobiliària com a pedra angular de la pèrdua de tota noció ètica. Guanyador de diversos premis, una de les seues novel·les més importants, “Crematori”, es va convertir fa uns pocs anys en una sèrie televisiva que va protagonitzar el també mort José Sancho i que incidia en la barbàrie immobiliària mafiosa.

Rafael Chirbes. I qui és eixe tio? Eixa pregunta és una mostra més del greu estadi de la disfunció cultural en què vivim.

Llegiu els seus llibres. “En la orilla” és fantàstic, un alleujament, una reconciliació amb un realisme mediterrani que commou per la seua capacitat de penetració en la realitat social corrompuda pels diners fàcils robats de les arques públiques.

Mimoun (1988); En la lucha final (1991); La buena letra (1992); Los disparos del cazador (1994); La larga marcha (1996); Los viejos amigos (2003); Crematorio (2007) y En la orilla (2013).

Dolors el teu poble, la teua gent, no t'oblida
 (en record de Dolors Lis Pardo)

Sembla que fou ahir l'ultima vegada que et veiérem. Perdona’ns que tornem a parlar de tu (que ja sabem que no t'agrada), però hi ha persones que no podem oblidar. Deixa'ns que et diguem que avui, esta més que calorosa Xirivella, que tant estimaves, es troba més sola i guarda el teu record.

Deixa’ns que et diguem que som depositàries dels teus somnis, de les teues il·lusions, del teu compromís. Deixa’ns dir-te que no et fallarem, que continuarem la lluita amb l’alegria que tu impregnares als nostres cors. Deixa’ns dir-te que et trobem a faltar i que hui estem més prop dels nostres somnis, que hem fet un pas endavant, xicotet, però un pas.

Fins a sempre, Dolors.