Antologia de la infàmia

Ja vénen les eleccions amb la seua música celestial i joc de gobelets, els seus pescadors de vots i xarraires de fira. Dóna gust veure al Sr. González Pons, tan educat ell, tan repentinat, tan senzill, tan simpàtic.

Qui animava als funcionaris a la vaga contra les polítiques de Zapatero, qui “aspirava” a crear 3,5 milions de llocs de treball si el PP arribava al govern, qui es va fartar de declarar que no tocarien ni sanitat, ni educació, ni pensions, ni dependència..., dóna gust sentir-li:

Quina falta d'escrúpols, quina descaradura, quina insolvència moral. La seua indignitat fascina de tal manera a les seues víctimes que no hi ha manera de saber qui és el vertader culpable dels excessos que patim, si la seua deshonestedat o la poquesa nostra.

El meu cap s'omple d'indigents pels diners de vostés, de captius i desarmats i desllomats i aturats i humiliats i desnonats i ofesos i denunciats, sempre a major glòria del Sr. González Pons i els seus companys de colla. El fàstic m'ofega, se'm posa cara d'idiota i m'interrogue si els seguirem fent el joc als qui ens han inundat de corrupció i demagògia, si sacrificarem el ben comú pel seu benefici.

Que temps estos en els quals la saviesa i la decència són la causa de totes les desgràcies, mentre que la falsedat i el podriment són les virtuts que més eleven l'esperit i ho fortifiquen!

Gernika, 26 d'abril de 1937

El bombardeig de Guernica va ser l'atac aeri realitzat el 26 d'abril de 1937 per l'esquadró conegut com a Legió Còndor contra la població basca de Guernica durant la Guerra Civil Espanyola. Encara que no va ser el primer bombardeig de la història que una població civil va ser atacada amb l'aparent propòsit de produir la seva destrucció total, la seva repercussió ha fet que sigui mundialment conegut. Franco ho va negar fins a la seva mort, al·legant que els republicans havien cremat la ciutat en retirada.

Com deia Lluís Llach: “Caldrà fer memòria per no repetir el pas d’una història.” Que ho aprenguen els botxins de raons. La història els passarà factura més prompte que tard. Amén.

1974, Portugal. Grandola Vila Morena

Recuperem el País! Salvem les persones!

26 d'abril a les 18 hores, des de la plaça de Sant Agustí fins a la Plaça de Manises de València

La secció sindical de CCOO-PV de l’Ajuntament de Xirivella convoquen a la ciutadania valenciana a participar en la manifestació de proper dissabte 26 .

Commemorarem de nou la data reivindicativa del 25 d'abril en l'any 2014. Un any que com l'anterior entrarà en la nostra història com altre més en un dels períodes més difícils per a la immensa majoria de la població, per la GRAN ESTAFA (ells l’anomenen crisi) econòmica i de valors patida al nostre benvolgut País Valencià.

Les polítiques d'ajustament determinades des dels governs europeus, central i autonòmic, han aprofundit en les terribles desigualtats que avui patix la nostra ciutadania i, especialment les persones més vulnerables. Totes les polítiques de retallada s'han centrat en els elements més bàsics de la cohesió social: l'educació, la sanitat, la cobertura per atur, les pensions i els serveis socials han sigut els principals “damnificats” d'aquestes polítiques d'ajustament.

Aquest desequilibri no té més solució que la impugnació de l’actual sistema i la negociació d’un altre que garantisca la solidaritat i la cobertura de les necessitats mínimes per al benestar de la ciutadania.

APA! Dissabte 26 d'abril a les 18 hores, a la plaça de Sant Agustí

Tot normal

  Los momentos clave de la última declaración de Bárcenas ante Ruz

• Según el extesorero popular, en la dirección del PP "ni controlábamos ni queríamos saber" sobre la contabilidad en B de las sedes

• Bárcenas airea la destrucción de documentos relativos al pago de obras en la sede del PP y a la compra de trajes para Mariano Rajo

Este és un sistema perpetuat al llarg d'anys. És tot normal, tot natural. El diners negre, tot normal. Els maletins a Suïssa, tot normal. La caixa B, tot normal. Ruiz Mateos, Mario Conde, Luis Bárcenas i Luis Roldan; Lola Flores i Esperanza Aguirre, tot normal. És l'Espanya negra, l'Espanya arcaica, el retard econòmic, els senyorets i les marqueses, les espardenyes i la ronya, el què sempre ens va allunyar de la modernitat. És tot tan barroer, és tot tan normal, és tan natural, és el Partit Popular.

Hi haurà gent en el Partit Popular escandalitzada amb els què està passant? 

Si la hi ha, que alcen la veu. Ja tarden.

La urgència de fer política: la pobressa

Mentides, promeses i sobresous

El PP és un partit polític o què és?

• Una organització que des del primer dia -fa ja diverses dècades- cerca rèdits econòmics a les seues accions polítiques, fent trampes amb les concessions que atorga, amagant la comptabilitat en compte opac i repartint sobres entre els seus principals és un partit polític o què és?

 Article de Rosa María Artal en el seu blog "El periscopi"

 

Grans fortunes tacades de sang

Som el que mengem i som el que vestim, però no oblidem que també som el que consumim. Amb les nostres decisions de compra diària estem decidint en quin món volem viure.

El pròxim 24 d’abril farà un any del pitjor accident laboral en el sector tèxtil i de la confecció de la historia. L’ensorrament de l’edifici Rana Plaza a Bangla Desh va deixar més de 1.200 víctimes mortals, més de 2.000 ferits i més de 800 orfes. Un any després encara reclamen responsabilitats a les autoritats, als amos de les fàbriques i sobretot a les grans multinacionals per a les que treballaven. Entre elles El Corte Inglés, Inditex i Mango, seguixen mirant cap a un altre costat i els afectats encara no han rebut cap compensació pel què és un dels majors accidents ocorreguts en la indústria tèxtil.

 

Entre el novembre i el desembre de 2013, va esclatar una onada de violència al sud-est asiàtic. Els sindicats de la confecció reclamaven salaris més justos i dignes. Exigien un salari de 8.000 Takas (76€/mes), però el govern només va concedir un augment salarial fins a 5.300 Takas (50€/mes) davant de les 3000 Takas (28€/mes) que cobraven.

Salaris que contrasten amb les xifres oferides per Inditex durant el 2013. A banda de constatar que l’empresa de l’Amancio Ortega segueix incrementant els seus beneficis, alguns diaris feien esment a les sucoses quantitats que el propi Ortega i els seus executius havien obtingut de l’activitat del grup empresarial en el darrer any. 

El president, Pablo Isla, va rebre 6,35 milions d’euros, entre sou fix i variable, i una aportació de 1,625 milions al seu pla de pensions per a que no hagi de patir pel futur. Isla s’haurà d’apretar el cinturó, perquè aquest 2013 ha cobrat un 15% menys que el 2012, al no rebre noves accions del Grup.

El consell d’administració també tanca el 2013 apretant-se el cinturó. Va rebre un total de 7,93 milions d’euros (una xifra inferior als 8,02 de l’any anterior). José Arnau va cobrar 280.000 euros, Carlos Espinosa de los Monteros 270.000 euros y Juan Manuel Urgoiti 243.000. Els 21 alts directius de l’empresa sí que van incrementar la seva remuneració en un 22,7% ingressant 17.3 milions.

Amb el que han cobrat els 21 alts directius d’Inditex, una treballadora de qualsevol de les fàbriques que confeccionen roba per Zara a Bangla Desh tindria cobertes gairebé 600.000 mensualitats del seu salari. Amb els dividends que s’ha embutxacat Amancio Ortega, es poden pagar 30 milions de mensualitats en aquest país asiàtic.

Este és el model econòmic -el del sud-est asiàtic- al qual es dirigix este govern. Un sistema econòmic basat en les exportacions –que és el model neoliberal- que ja s'ha experimentat a Amèrica Llatina, a Àfrica i a Àsia, i ha sigut un fracàs. Apareix sobre el paper com un gran èxit, ja que el PIB creix d'una manera molt marcada (tant com creix el sector exportador) i, com a conseqüència, el PIB per càpita mitjana creix també molt significativament. Però les mitjanes no inclouen informació sobre la distribució. En tots estos països hi ha hagut una gran absorció de la riquesa per part d'unes minories que controlen el poder polític a costa de l'empobriment de la majoria de la població.

I l'evidència científica que avala el que s'ha dit és aclaparant. Els únics països que han eixit de la pobresa han sigut els països que han dut a terme mesures redistributives que van augmentar la capacitat adquisitiva de la població, convertint-se, amb açò, la demanda domèstica en el major motor de l'economia.

Tenim les eines per saber, més que mai, d’on ve la roba que vestim, com ha estat feta i en quines condicions. Hem de ser persones valentes i exigir a les marques internacionals que canviïn la seva manera fer, el seu model d’explotació i producció. La realitat està canviant, de nosaltres depèn dirigir el canvi i accelerar-lo.

En quin país vivim?...Segur que ens mereixem este govern?

En quin país vivim?

Espanya és el segon país de la UE amb més pobresa infantil

• El nostre país només és superat per Romania, amb un risc de pobresa en menors 9 punts per sobre de la mitjana de la UE

• "Les mesures d'austeritat han fallat a l'hora de solucionar els problemes i generar creixement", afirma el secretari general de Càrites Europa
• Les llars sense ingressos han passat de més de 300.000 en 2007 a quasi 700.000 en 2013
• 11,7 milions de persones estan afectades a Espanya per diferents processos d'exclusió social, un 60,6% més que en 2007
• 5 milions de persones viuen situacions d'exclusió severa, un 82,6% més que en 2007

Lesdades de Save the Children ratifiquen l'informe de Cáritas i contradiuen a Montoro

• Un de cada tres xiquets espanyols, 2,8 milions, viuen en risc de pobresa i exclusió social, segons l'informe de Save the Children Pobresa infantil i Exclusió Social a Europa
• L'anàlisi demostra que Espanya és el segon país de la Unió Europea, per darrere de Grècia, les polítiques socials de la qual tenen menor capacitat per a reduir la pobresa
• Quasi 27 milions de xiquets i xiquetes europeus estan en risc de pobresa i exclusió social, el 28% dels menors de països de la Unió Europea
• Les cinc regions amb més atur d'Europa són espanyoles
• Andalusia, Ceuta, Melilla, Canàries i Extremadura tenen unes taxes de desocupació que multipliquen per tretze els registres de les regions europees amb menys atur

Fabra triplica la publicitat institucional llevant diners de sanitat i educació

• La Generalitat eleva a 5,5 milions d'euros la despesa en promoció després de reassignar a Lola Johnson 3,7 milions que anaven a gastar altres conselleries

Fátima Báñez afirma que "la recuperació va sobre rodes"

• Malgrat els 5,8 milions d'aturats, segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA), la ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, considera que "la recuperació va sobre rodes".

Des de “allende fronteras”, que diria el “parte” dels temps del plom, ens informen de la crisi social per la qual estem travessant i que el govern no vol veure, ni escoltar. Cinc autonomies encapçalen el rànquing de les regions amb més atur d'Europa (set, entre les deu primeres), Cáritas Europa ens situa com el segon país d'Europa, amb major risc de pobresa infantil, només superat per Romania i Save the Children com el segon país amb menor pressupost dedicat a la desigualtat, després de Grècia.

Necessitem més!

La gestió de la crisi (recordeu, de l'ESTAFA), ha sigut brutalment injusta i este govern amb l'excusa de l'herència rebuda, esta practicant la liquidació de l'escàs Estat del Benestar en benefici dels poderosos.

Montoro dirà que açò són ESTADÍSTIQUES, Fátima Bañez que l'economia va “SOBRE RODES” i Rajoy que anem “EN LA BUENA DIRECCIÓN”.

QUINA BARRA!

Segur que ens mereixem este govern?

La tradició, un pretext econòmic

Penitència, por, càstig. La quintaessencia de la Setmana Santa, la més funesta aportació de l'Església catòlica a la celebració del dolor, del sadomasoquisme i del fetitxisme voyeur més gore que cal imaginar.

No obstant açò, el més insòlit no és que es done una connivència entre Església i govern durant este temps que anomenen de quaresma, sinó el fet que siga este últim qui prenga les regnes confessionals i teocràtiques, convertint-se en protagonista absolut en l'execució d'estos actes. No li donen més voltes a l'assumpte, al cap i a la fi, la religió és capitalisme. (Walter Benjamin).

S'entén que l'Església s'enorgullisca de la seua litúrgia, però que siga el govern qui es convertisca en mestre de cerimònies de caràcter religiós i prenga la iniciativa en elles és tan lamentable com a paradoxal. Que l'Església traga a relluir els draps sadomasoquistes de la seua religió, passa, però que siga el govern qui es convertisca en el seu màxim representant pertany a l'antologia bufa i grotesca d'una Espanya negra que es nega a desaparéixer.

El nacionalcatolicisme segueix tan viu com en l'època franquista. Envaïx l'espai públic amb una suficiència que empatxa. Caiga qui caiga. Tant a l'Església com al govern els importa un rave la pluralitat confessional, i aconfessional, existent en la societat actual. Els dos han convertit la Setmana Santa en un pretext econòmic.

García Márquez, company fidel

García Márquez, company fidel. Cent anys et portarem en la memòria. García Márquez, company fidel, no et vas deixar engalipar per l'oripell dels diners. García Márquez, el nostre Déu particular, amb les teues frases perfectes i la teua dolça escriptura. Company García Márquez, avui els que habitem a Macondo una esgarrifança ens aclapara l'ànima. Company García Márquez, sí que tens qui t'escriga.

El gènere determina la pensió... i el sistema de dominació

Persones beneficiàries de pensió en 2011
 

Font: Alternativas económicas

La tardana incorporació massiva de la dona al mercat laboral explica que quasi puguem parlar d'una especialització de les pensions segons el gènere. Hi ha quatre vegades més pensions no contributives (les més baixes, per als qui no han cotitzat o no ho han fet suficients anys) percebudes per dones que per homes. La proporció inversa es dóna en les contributives. La pensió de viduïtat, la mitjana de la qual supera la pensió mínima però no la mitjana de les contributives, l'acaparen les dones. Viuen més anys i han cotitzat menys anys.

• Quan dura la jornada laboral d'una dona?, quant la de l'home?
• Sense el treball de les anomenades “mestresses de casa”, podríem mantenir aquest sistema econòmic?
• Per què el treball a casa no cotitza i no compta a l'hora del càlcul de la pensió?
• Té alguna cosa a veure amb el patriarcat?
• Qui ens podria explicar que és açò del patriarcat?

La OIT reconeix la vulneració de drets a Espanya

L'Organització Internacional del Treball (OIT) reconvé al govern del Sr. Rajoy i li exhorta a la negociació prèvia, amb suficient antelació i a respetar el diàleg social.

• Servirà per a rebaixar la supèrbia d'este govern?. 
• Servirà, fins i tot, perquè l'equip de govern d'este Ajuntament, reconega els errors que està cometent quan no es presta a asseure's per a parlar sobre l'aplicació de la (contra)Reforma de l'Administració local? 
• Reconeixeran que ens van retenir la paga durant 13 mesos de forma il·legal i, que açò, comporta el pagament dels interessos? 

Si amb el pretext de la recuperació econòmica, tant el Sr. Rajoy, com el Sr. Ortí, es neguen a reconèixer els seus errors, comprovarem que a cap dels dos li interessa la gent treballadora.

Ells van a la seua, i, mentrestant, la ciutadania a la deriva i cada vegada pitjor. 

Uns per uns altres, la casa sense agranar.

Informe número 371 sobre llibertats sindicals a Espanya 

Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril

Tal vegada siga una bogeria enyorar el que va succeir aquell 14 d'abril de 1931, potser. Però quantes vegades hem pensat que aquell 14 d'abril, va ser l'única cosa decent que ha succeït en aquestes terres en els últims segles.

D'altres somnis ens hem resignat a prescindir, però no podem deixar de fantasiar amb la bandera tricolor onejant en la façana de l'Ajuntament.

Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril, en el qual ens jugarem, tal vegada, la nostra última basa. Com sempre, la vam perdre. És, aquesta de perdre, una contumaç costum nostre. Vivim la llarga herència d'aqueixa derrota.

Ningú ens ha de dir que una República pot, si així es tèrcia, tan eficaçment trituradora de drets com una monarquia.

Però, com no enyorar una altra constitució que organitze aquestes terres com una “República democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia”.

El Kaos

Fa temps que ho venim covant: aquest govern i, sobretot, aquesta política d'austeritat, de retallades, de privatitzacions, de saqueig d'allò públic, d'omplir-se les butxaques a costa de la ciutadania, solament ens pot portar al caos. Dos inquietants exemples:

• vídeo d'”Amaral” Ratonera
  
  
• La sèrie "La revolución de los àngeles"
   

  necessitem eixir d'aquesta pestilent boirina de ens impedeix veure amb claredat. I després tirar a caminar en una altra direcció.

Trau l'infern de la violència masclista a la plaça pública

clica ací per a sentir el Podcast

27/03/2014. Cadena Ser. Luis García Montero

No podem callar, tenim l'obligació de traure l'infern privat a la plaça pública, per que la violència de gènere és una qüestió social. L'ull colpejat que es mira a un espill veu dolor i por, però, també, veu un món. La violència de gènere esclata en un món acostumat a la desigualtat.

Les retallades en les inversions per a combatre la desigualtat es noten. Vivim en un país que admet les subvencions amb diners públics per a col·legis que segreguen als alumnes per motiu de sexe. Vivim ja en un país que es permet ridiculitzar i suprimir a una assignatura anomenada “Educació per a la ciutadania”. Vivim en un país que engega una reforma de les administracions locals que pot acabar amb les oficines d'atenció immediata i municipal a les dones maltractades per que no es tracta d'un negociat rendible. A voltes és lògic el desànim: abunden els casos de violència entre les dones de 17 o 18 anys, el maltractament no coneix edat, sis de cada deu adolescents confessa rebre amenaces en el mòbil dels seus nuvis o dels amics dels seus nuvis. La realitat és greu, el desenvolupament econòmic, i així ho demostren els països de nord, no suposa una solució definitiva, la falta d'educació democràtica també està present en el món dels rics.

Però no podem perdre l'esperança. També hi ha amor i, l'amor, també ho hem de traure del saló d'estar i portar-ho a la plaça pública. Hi ha molts motius per a admirar a les qui lluiten per atendre i per defensar un món en el qual no capien ni la desigualtat ni la violència i elles no poden estar soles. No estan soles.

Miratges electorals

Fa temps que ho venim avisant, estem en precampanya electoral i prompte han començat els bocamolls de la millorança econòmica. De debò alguna persona amb un mínim de consciència social pot dir que anem millor?. Amb centenars de milers de persones joves en l'atur i d'altres en l'estranger, amb milions d'aturats, moltíssims d'ells sense cap tipus de prestació, amb centenars de milers de persones desnonades, amb milions de persones en l'exclusió social i amb els menors patint fam.

D'un costat a l'altre de l'espectre ideològic ens ho estan dient: estem dilapidant la nostra intel·ligència amb la joventut expulsada per a cercar-se la vida en altres terres; estem engrandint la bretxa de la desigualtat social; estem fent més rics als, ja per si, molt rics i empobrint a la resta de la població, en fi, estem retornant, a marxes forçades, a una estructura social del s. XIX, a l'època preindustrial i així no, no, no anem bé.

No hi ha dubte que veurem miratges oportuns en dates preelectorals. Però són açò, miratges. Així, com a rucs rere la carlota ens van a anar guiant cap a eixa complaença en la qual ens capbussaren, en el que ara ens venen com a anys de vaques grosses (eixos en els quals treballarem com a muls per a pagar la hipoteca d'un dolent però car habitatge i en els quals els vàrem fer immensament rics). Per açò em preocupa la barruda que tenen quan ens diuen que l'any que ve estarem millor i més em preocupa que algú li'l crega, malgrat l'experiència que tenim en estes terres: quants anys governant, quants anys saquejant el país davant dels nostres nassos, quants anys guanyant eleccions... Al final, va a ser que han aconseguit convèncer-nos que la Copa Amèrica, la visita del Papa, la formula UN, l'aeroport per als vianants de Castelló, Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, les torres de Calatrava i un llarg etc, són la solució a esta malifeta i no, precisament, la cosa que ens ha portat fins ací.

Val que hem aprés un munt de coses durant la crisi: ja sabem què és la prima de risc i coneixem als “amiguitos” de l'ànima que es volen “un huevo”. Coneixem el que és el deute sobirà i els ignorants que som tocant a aeroports per a persones. Distingim entre inflació i deflació i que l'associació de víctimes de l'accident del Metro, seguixen reunint-se el 3 de cada mes en la plaça de la Mare de Déu, i un munt més de barbaritats per l'estil. Però, d'ací a obviar els indicadors importants -com el que diu que un de cada tres xiquets és pobre i que d'eixe terç la majoria passa fam- va un tros.

Pa, treball i habitatge per a tots, que hi ha riquesa suficient en aquest país i menys xerrameca buida.

L'última sobre la violència?

Els mitjans de comunicació s'han omplert de veus que clamen perquè condemnem sense reserva la violència.

En el carrer, no. En el carrer, tan desconfiats, només creiem en la condemna del nostre propi desemparament. En el carrer, ens sentim desemparats enfront del poder. Per açò quan els mitjans de comunicació, que són un poder tan corromput com els altres poders, s'omplen de poderoses veus que clamen perquè condemnem la violència, en el carrer, entenem que el que realment volen els poderosos no és que condemnem la violència, sinó la impunitat de la seua violència, la seua impunitat per a poder massacrar “a l'enemic”, que no és un altre que nosaltres i prevaricar a mansalva en favor dels amics. De casta a casta i el carrer en el puto carrer.

Per tot açò, en el carrer, alcem el nostre dit cor i amb tot l'afecte els diem : QUE US DONEN!

La falta d'escrúpols

S'ha escrit molt sobre els secrets de l'èxit. La meua única certesa és que l'èxit mai va ser mesura de talent. És més, la intel·ligència, igual que la moral, sovint és un obstacle per a triomfar.

Podria dir-se que avui no s'arriba a obtenir vertader èxit si no es passa una temporada a l'ombra. La presó s'ha convertit en la guinda del triomf: ningú té més èxit que aquell que acaba entre reixes per culpa de l'èxit. Un llit a Soto del Real és més benvolguda que una plaça a Harvard.

No són més intel·ligents que nosaltres, simplement són capaços d'arribar més lluny gràcies a la seua falta d'escrúpols i a l'enormitat de la seua descaradura i a la cobertura que els oferix un partit polític.

ÚLTIMA HORA! Acabe d'assabentar-me de l'última gesta de la sra. Aguirre, es confirma, la falta d'escrúpols, la seua descaradura i la cobertura del partit.

3 d'abril 2014. 18:15, a la Pl de Sant Agustí

3 d'abril: Jornada de manifestacions i actes reivindicatius per a exigir "un nou rumb per a Europa"
• Contra les polítiques d'austeritat i retallades i per a exigir un Pla d'Inversions europeu per a reactivar l'economia i crear ocupació.
• Al País Valencià hi haurà manifestacions a València i Alacant i una concentració a Castelló.
 

CCOO s'unix a la convocatòria de la Confederació Europea de Sindicats per a celebrar en el nostre país una jornada de manifestacions i actes reivindicatius per al pròxim dia 3 d'abril. Esta convocatòria pretén impulsar un Pla d'Inversions que siga una alternativa a les polítiques d'austeritat, reformes estructurals i devaluacions internes.

- A València, 18:15, manifestació que partirà des de la Plaça Sant Agustín, desembocant en la Plaça de la Verge, en suport a la concentració de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Julio.

3 d'abril de 2014, 19:00. Tots a la plaça de la Mare de Déu de València

Cada dia 3, l'Associació de Víctimes del Metro convoca una concentració a la plaça de la Mare de Déu de València, per a recordar les persones mortes i ferides de l'accident, reclamar una investigació veraç, i exigir que es depuren les responsabilitats pel major accident de metro de la història d'Espanya.

En el 2014:

Seguim tenint 0 responsables. 

Seguim esperant respostes.

Concentració a la plaça de la Mare de Déu de València

El dia 3 d'abril a les 19:00,
5 minuts de silenci
per les víctimes de l'accident.

Dones Violentes

Prou ja #TerrorismeMasclista!

25 dones assassinades en 2014, 11 assassinats per violència masclista al mes de març. Despús-ahir, 1 d'abril, altra dona assassinada a Barcelona. 

Ahir, com cada primer dimecres de mes, es va realitzar una conentració amb el lema "El masclisme mata", organitzada per la Plataforma feminista de València en la pl. de l'Ajuntament de València a les 20h. 

PROU JA DE TERRORISME MASCLISTA #SilenciClòmpice

Us deixem un vídeo amb el què, de segur, ens ensenyarem a pensar amb sentit comú.

El Tornillo 1x12 - Mujeres violentas

El fangar

• El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha anunciat este dijous en el Congrés dels Diputats que el personal al servei de l'administració recuperará en el 2014 un altre dels tres dies de lliure disposició perduts com a conseqüència de les retallades de 2012.
• Montoro ha dit durant el debat que esta mesura suposa el reconeixement de l'esforç realitzat com a col·lectiu per a ajudar al país a eixir de la crisi.
• Ha reconegut que com a conseqüència d'eixe procés i de la mateixa crisi també s'ha reduït dramàticament el numere d'ocupacions públiques.

Tots sabem qui ha enfonsat este país en la misèria, qui ha retallat en sanitat, educació, dependència, qui reforma l'Administració Local, per a reduir les seues competències, fent perdre serveis a la ciutadania.

Este govern, i l'anterior, no van dubtar a llançar el país al fangar de la pobresa, posant per sobre els interessos del capital financer i dels defraudadors, abans que el de la ciutadania. No mostren cap interés de canviar i realitzar la neteja de corruptes i de la colla de rapinyaires que vampiritzen els diners públics.

Perduda tota confiança en ells, trencada tota la seua fiabilitat, que recurs queda?

Les nostres pròpies forces. Reaccionar com a societat, enfortir les xarxes de resistència, que, com a ciutadania, reaccionem i ens imposem, que recuperem els nostres drets complint amb el nostre deure: eixir del fangar, trepitjant, si calguera, als polítics lladregots.

La desvergonya del Sr. Montoro.

Càrites denuncia que som el segon país europeu en pobresa infantil i el Sr. Montoro diu que açò no es correspon amb la realitat.

Els dos tenen raó, la té Càrites per què, és cert, que amb les mesures d'austeritat la pobresa s'ha estés, però, sobretot, s'engrandit, d'una forma brutal, la desigualtat. Clar, Càrites, està amb els exclosos, amb els desnonats, amb els que patixen, amb el 99% de la ciutadania. El Sr. Montoro, està amb eixe altre1% que estan engreixant amb la desgràcia aliena, amb aquells para els que només compta augmentar el seu, de per si, engruixat compte corrent.

Què desvergonya la del Sr. Montoro, que desvergonya la del Sr. Rajoy, que encara no ho ha cessat. Però si ho pensem bé, tots dos, només defensem els seus interessos.

Haurà arribat el moment que nosaltres fem el mateix? Sí, segur que sí. Vinga, som-hi.