Dia sí i dia també no
deixen de difondre's dades que ens informen de l'estat de l'economia:
Que si la prima de risc puja, … que si baixa; que si la borsa
puja,... que si baixa; que si la macroeconomia redreça en rumb,...
que si la macroeconomia no alça cap; que si la dada
desestacionalitzada tal puja o baixa; que si el percentatge, el
número relatiu o el número absolut; que si la inflació; que si la
desocupació; que si el PIB...
No obstant açò, no és tan
habitual que ens informen de la pobresa, de la quantitat de gent
que s'ha vist abocada a la misèria, quan probablement no hi
haja un indicador més fiable que aquest per a conèixer com està el
teixit social i familiar del nostre país. I la veritat és que
està malament. Molt mal. Però que molt malament.
Si considerem que en menys
d'un lustre el nombre de persones en risc d'extrema pobresa
pràcticament s'ha duplicat, i que es tracta d'una xacra que
amenaça no solament a exclosos i aturats de llarga durada, cada
vegada més nombrosos, sinó fins i tot a gent amb treball el sou de
la qual és tan minso que amb prou faenes els serveix per a sortejar
el risc de la indigència. Cada vegada hi ha més gent pobra, i cada
vegada hi ha més gent que caminem sobre el filferro sense saber quan
anem a caure. I aquesta és una realitat que no pot atribuir-se a
la «crisi» (no pararem de dir-ho, “l'ESTAFA”), paraula comodí
que d'un temps ací es fa servir per a explicar-ho tot, sinó a la
gestió que d'ella han fet partits i institucions, i les polítiques
que s'han aplicat al dictat del capital.
La pobresa no és
un cosa natural, imprevisible o irrefrenable, sinó el resultat de
decisions polítiques, preses per polítics amb noms, cognoms i cara,
les conseqüències de la qual mai els afecten.
Cal exigir
un gir radical en les polítiques causants de tanta penúria, un
canvi de sistema que està plenament justificat doncs hi ha recursos
suficients perquè a ningú se li furte la possibilitat de portar una
vida digna. No és un problema que s'atalle amb sacs terrers, fa
falta molt més per a combatre la galerna capitalista.
Fa falta la nostra veu, la
nostra ràbia, les nostres mans i la nostra voluntat...
Abans que
sigues pobre, no permetes que ningú el siga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada