No paguem el deute il·legítim!!

Set anys de crisis (recordeu, l'estafa) han fet que el deute públic de l'Estat espanyol s'incremente del 36% en 2007 al 100% previst per a 2014, la qual cosa suposa, junt als interessos que genera, un llastre per a les finances públiques de l'Estat, que es veu obligat a endeutar-se més per a poder fer front als pagaments, en una espiral que amenaça amb portar a l'Estat a una fallida. Clar, després d'ofegar primer a la ciutadania.

El ministre espanyol d'Economia, Luis de Guindos, "amistosament" escanyat pel llavors president de l'Eurogrup, Jean Claude Juncker.

Els pressupostos de l'Estat d'enguany destinen quasi 40.000 milions d'euros al pagament dels interessos del deute, el diners que es gasta en tots els ministeris.

El deute públic de l'Estat espanyol segons els Pressupostos Generals de l'Estat per a 2014, arribarà al 100% del Producte Interior Brut (PIB). És a dir, si haguera de pagar de colp tot el deute, es quedaríem més pelats que una rata. Es tracta de la xifra més alta des de 1910 i contrasta sobretot amb el 36% de deute que existia l'any 2007, abans de l'inici de la crisi (recordeu, l'estafa). Què ha passat en aquests anys?

La versió oficial assegura que el dèficit és el principal responsable de l'augment del deute, d'ací l'obsessió per l'austeritat, per les retallades i per reduir el dèficit, fent cas omís dels seus efectes contraproduents.

No obstant açò, el dèficit no és, ni molt menys, l'única causa de l'augment del deute. Si ens fixem en l'exercici de 2012 –any en què més va pujar el deute–, els compromisos de l'Estat amb els seus creditors van ascendir a 146.000 milions d'euros. 40.000 milions d'aqueixos, és a dir, quasi un terç, prové íntegrament del rescat bancari que l'Estat va demanar als seus socis per a injectar a *Bankia i altres tres entitats en fallida. Una forma òbvia de convertir deute privat en deute públic, per molt que el Govern del PP va intentar negar-ho.

D'ací el lema, cruament real, que es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues.

És per aquesta raó que nombrosos economistes crítics i moltes de les mobilitzacions dels últims anys han reclamat una auditoria del deute, que establisca quina quantitat és legítima i quina part del deute prové de compromisos il·legítims que no repercuteixen per res en la ciutadania. És alguna cosa semblat al que es va fer a Islàndia.

Amb aquest ritme de creixement arribarà un moment en què el deute serà impagable, a més que una part del deute espanyol és completament il·legítima, té com a origen un privilegi concedit a la banca privada sense necessitat.

Si des de l'any 1989 el saldo pressupostari de l'Estat espanyol s'haguera finançat a un interès del 1% oferit pel Banc Central Europeu, el deute públic de l'Estat espanyol seria del 14% i no arribaríem a quasi el 100% l'any que ve. El que ha ocorregut és que, des de llavors, l'Estat espanyol ha pagat en concepte d'interessos 4,3 vegades el que devia l'any 1989, ja que el Banc Central Europeu, no presta als Estat, només ho fa a la banca privada i aquesta als Estats (xe, que curiós!) obligant a l'Estat a un endeutament addicional estrepitós.

El cercle viciós dels interessos

Solament en 2013, els Pressupostos Generals de l'Estat destinaran al pagament dels interessos quasi 40.000 milions d'euros, més del que el Govern destina a despeses en personal o a polítiques de desocupació, i pràcticament la mateixa xifra que es reparteix a tots els ministeris junts. No fa falta ser economista per a calcular que, sense el dels interessos, les retallades serien molt menors. A més, són uns interessos que no paren de créixer, a causa de la necessitat de l'Estat d'emetre cada vegada més deute per a poder pagar la que ja té.

Es tracta d'un cercle viciós de difícil eixida, sobretot en un moment en el qual els ingressos de l'Estat no fan més que minvar i amb una taxa d'atur de més del 25% que llastra a l'economia i a la societat. També tenint en compte que els recursos propis de l'Estat estan baix mínims. Sense anar més lluny, el 97% dels actius del Fons de Reserva de la Seguretat Social –l'anomenada guardiola de les pensions– són bons de l'Estat.

És a dir, que l'Estat, a través del Fons, s'ha dedicat a comprar el propi deute de l'Estat, comprometent d'aquesta manera els fons públics de pensions.

AL SERVEI DE QUI ESTÀ EL GOVERN?