Bandolers d’ahir i d’avui

El temps ha passat i el bandoler ha canviat el trabuc pel real decret, els camins del bosc pels trens d'alta velocitat, els cavalls d'avanç són ara els negocis amorals, els facinerosos d'abans son ara “amiguitosdelalmaqueridanoculpables”.

Hi ha notícies de l'acció de grups armats al marge de la llei pública durant els temps de la República Romana.

A l'edat mitjana, el bandolerisme es féu notar amb molta agressivitat al nord d'Europa com a conseqüència de la crisi i el canvi de la societat feudal.

En canvi, als països mediterranis, tant musulmans com cristians, el fenomen bandoler es va donar una mica més tard: amb una fama especial a l'Albània otomana, la Calàbria i el principat de Catalunya. A Italià, la situació va arribar a tal punt de degradació que les autoritats van haver d'enviar l'exèrcit per perseguir els “fuorusciti”, ja que contínuament robaven els missatgers de correus i els comerciants de teixits i seda grega que circulaven per la Via Àpia, de Roma a Brundisi.

A casa nostra també va existir aquest fenomen. El bandolerisme fou molt actiu al segle XVI. A partir del decret d'expulsió el camp valencià es va revolucionar esdevenint la principal problemàtica del país. El bandolerisme va campar amb força, sobretot a aquelles zones on la reacció senyorial va ser més intensa. A la Marina especialment, el bandolerisme va persistir fins a finals del XIX.

La Guerra de Successió va significar un canvi important de les lleis i costums. El bandolerisme d'aquesta nova època va tenir unes característiques prou diferents. Fins i tot algun cop, depenent de les èpoques i de les circumstàncies, el fenomen va prendre matisos de revolta contra les injustícies i la pobresa. A més, l'augment demogràfic va provocar que el bandolerisme estigués molt lligat al problema dels vagabunds.

Però en alguns moments en què es van produir canvis polítics importants o guerres generalitzades el bandolerisme sí que va arribar a definir-se en una orientació específica estructurant el malestar de la societat rural. Per exemple, les guerrilles sorgides arran de la Guerra del Francès (1808-1814) actuaren sovint com a quadrilles de bandolers. El fenomen es va repetir amb les Guerres Carlistes, fins al punt que els governs moderats crearen el cos de la Guàrdia Civil el 1844, per tal de combatre'ls

Durant la Restauració borbònica hi hagué una reviscolada del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders arribaren a dominar pobles i comarques senceres (tal fou el cas de Jaume el Barbut a Crevillent, el Gatet d'Otos al Benicadell o el mateix Camot, nascut a Xàtiva (però uns anys abans).

Que me perdonen els bandolers d'antuvi, aquells que tanta simpatia ens desperta,  però podem definir bandidatge com l'actuació de qui, apartant-se de la societat, es dedica al robatori i a altres actes de caràcter delictiu, sovint formant colla amb un propòsit d'actuació comuna sota la direcció d'un cap. Els actes de bandidatge constitueixen delictes castigats penalment.

Doncs sí, els nostres governants (torne a demanar-los disculpes per la comparança), podrien ser els últims bandolers, saltejadors de RTVV, dels nostres drets, que amb una vida social, aparentment normal han dedicat part de la seva vida al robatori, una colla de malfactors.  La història ha posat dins del mateix sac guerrilles i lladres de camins. Els guerrillers tenien un motiu polític, els saltejadors es posaven al costat que més els convenia.

El temps ha passat i el bandoler ha canviat el trabuc pel real decret, els camins del bosc pels trens d'alta velocitat, els cavalls d'avanç són ara els negocis amorals, els facinerosos d'abans son ara “amiguitosdelalmaqueridanoculpables”.

Entre els anys 1825 i 1827 s'hi van fer al País Valencià,  més de 380 execucions de bandolers. Amén.