Set anys d'ESTAFA

Set anys d'ESTAFA (açò que ells anomenen crisi), i els problemes que la van originar seguixen presents, si no, més accentuats. El nostre deute pugna per arribar a 100% del PIB, la desocupació en cotes insuportables, el crèdit sense fluir, caiguda de la demanda i de la inversió, augmenta la bretxa de la desigualtat, empobriment generalitzat de la ciutadania, escandalosos beneficis d'un sistema financer devorador de recursos públics, etc.

Els que ens van dir que vivíem per sobre de les nostres possibilitats (quina barra!), seguixen gastant, a mans plenes, els nostres diners per a la seua major fortuna, així, ni el rescat bancari, juntament amb l'abandó de les escasses polítiques de benestar, ni l'austeritat aplicada a la ciutadania a canvi del transvasament dels recursos públics a empreses privades, cap, cap d'estes polítiques han sigut efectiva. Era d'esperar, no ens enganyem, són polítiques guiades a satisfer els interessos de grups molt concrets, als quals servixen les dues grans opcions polítiques dominants en la UE (baste, com a exemples, el Zapatero del 2010 i l'Holande de 2014).

Les polítiques de rescat bancari i austeritat no han aconseguit ni reanimar el crèdit ni impulsar l'economia, perquè no era este el seu vertader objectiu sinó, al contrari, la transferència massiva de recursos des de l'economia real al sector bancari com un objectiu en si mateix.

En el fons, allò que veritablement necessitem la ciutadania europea no és una altra cosa sinó una revolució democràtica que, d'una vegada, trenque la intolerable dependència d'una gran part de la nostra classe política pel que fa a la gran banca i assegure que la política econòmica -i el conjunt de les polítiques públiques- es posen realment al servei dels interessos de la ciutadania.

En eixes estem!