Quan de res ens servix resar

Este govern seguix amb la seua política de retallades. La primera onada sobre els drets laborals, sobre l'educació, sobre les pensions, sobre la sanitat, sobre l'Administració Local, ve ara complementada per la retallada de les llibertats: la Llei de Seguretat Privada, la de Seguretat Ciutadana, la reforma del Codi Penal i la volta a les cavernes que suposa la reforma de l'avortament per Gallardón.

La Llei de Seguretat Privada, que ha obert el camí a la privatització de bona part del que fins ara havia sigut considerat com una competència pública, permet reforçar el control social sobre la població deixant en mans de la propietat bancària, comercial i empresarial la possibilitat d'armar-se per a millor defensar els seus interessos.

Paral·lel a l'anterior, l'avantprojecte de la nova Llei de Seguretat Ciutadana cerca retallar de forma significativa el que són drets bàsics en qualsevol societat mínimament democràtica.

La reforma del Codi Penal va en la mateixa direcció. A pesar que l'Estat espanyol té dins de la UE un dels índexs de delinqüència més baixos i un major percentatge de població empresonada, es pretén ara, el reforçament de l'Estat policial i carcerari.

El cercle de totes estes agressions es tanca amb la nova remissió de l'avortament a les cavernes de allò prohibit, condemnat i clandestí. El dret a l'avortament, ja de per si restringit en l'actual normativa, és calcigat ara pel projecte de llei del ministre Gallardón, tan preocupat sempre pels drets dels no nascuts i tan distants dels calcigats drets de la major part de la població mal vivent.

A un costat, el govern i el partit de Bárcenas, Jaume Matas, dels sobres, "el bigotes" i Correa, Camps, Fabra, Castedo, Blasco, Milagrosa, l'altre Fabra i mil més. La corrupció els colpeja dia sí, dia també en el seu partit i en les institucions. La seua estabilitat institucional es trontolla; les seues reaccionàries reformes laborals i socials tenen farta a la ciutadania.

En l'altre costat estem nosaltres i les nostres plataformes sense por, marees, sindicats i partits. La capacitat de mobilització mostrada en estos últims anys no ha tingut parangó des de fa diverses dècades. Hem d'avançar en el terreny de la unitat i coordinació de la resistència i la lluita. Els fruits assolits fins ara, explicats per victòries, han sigut escassos, però ningú pot afirmar que el volcà s'haja apagat.

Les espases estan doncs en alt. La clau de com puga escriure's el futur depén de nosaltres. Si ens convencen que tot és impossible haurem perdut. Si, per contra, el “colp a colp” de la nostra lluita diària. Si, per contra, amb el “caminant no hi ha camí, es fa camí en caminar” reforcem llaços d'unitat i treball conjunt; si “quan de res ens servix resar” lluny de ser poregosos ens fixem objectius ambiciosos, serem capaços de fer despertar de nou onades de dignitat i fermesa..,

El recurs diari del Govern a la imposició i a la repressió no és sinó, en bona mesura, el reflex d'una feblesa política que solament poden compensar per vies autoritàries. Que no càpia el menor dubte: ells ens temen més a nosaltres del que nosaltres els temem a ells i tenen raons per a pensar-ho. 

Li les donarem dia a dia.