Antologia de la infàmia

Ja vénen les eleccions amb la seua música celestial i joc de gobelets, els seus pescadors de vots i xarraires de fira. Dóna gust veure al Sr. González Pons, tan educat ell, tan repentinat, tan senzill, tan simpàtic.

Qui animava als funcionaris a la vaga contra les polítiques de Zapatero, qui “aspirava” a crear 3,5 milions de llocs de treball si el PP arribava al govern, qui es va fartar de declarar que no tocarien ni sanitat, ni educació, ni pensions, ni dependència..., dóna gust sentir-li:

Quina falta d'escrúpols, quina descaradura, quina insolvència moral. La seua indignitat fascina de tal manera a les seues víctimes que no hi ha manera de saber qui és el vertader culpable dels excessos que patim, si la seua deshonestedat o la poquesa nostra.

El meu cap s'omple d'indigents pels diners de vostés, de captius i desarmats i desllomats i aturats i humiliats i desnonats i ofesos i denunciats, sempre a major glòria del Sr. González Pons i els seus companys de colla. El fàstic m'ofega, se'm posa cara d'idiota i m'interrogue si els seguirem fent el joc als qui ens han inundat de corrupció i demagògia, si sacrificarem el ben comú pel seu benefici.

Que temps estos en els quals la saviesa i la decència són la causa de totes les desgràcies, mentre que la falsedat i el podriment són les virtuts que més eleven l'esperit i ho fortifiquen!