En el mes de novembre de l'any recentment acabat dos expresidents han presentat sengles llibres. Semblen representar a ideologies diferents, no antagòniques, però sí, diferents. Tots dos estan convençuts d'haver sigut el millor president del Govern que ha existit. En els dos està absent cap mena d'autocrítica.
Tant a un, com a l'altre, els sobra orgull i vanitat. Tots dos es consideren investits d'un caràcter quasi messiànic. La veritat és que molts així els consideren. Els dos, també, consideren que coneixen les solucions per als mals que ens afligeixen i, tal vegada, per açò, ens miren amb conmiseració i menyspreu.
Tant Felipe González, com José María Aznar, han sigut artífexs de la modificació que a Espanya s'ha dut a terme en el pensament polític fins a configurar-ho d'acord amb els principis del neoliberalisme, fent inviable l'Estat social i fins i tot la democràcia.
Va ser amb Felipe González amb qui la socialdemocràcia es va convertir al liberalisme econòmic, es va començar a retallar el segur de desocupació (el famós millor que donar peixos és ensenyar a pescar, de la ministra Matilde Fernández); amb qui es va encunyar el discurs fal·laç sobre que el sistema públic de pensions estava en perill; que la empresa privada sempre és més eficient que la pública i es van iniciar les privatitzacions de totes les empreses públiques, així com es van qüestionar tots els principis de la socialdemocràcia, inclosa la fiscalitat progressiva.
Malgrat el seu envaniment, superba i ostentació, Aznar no va guanyar el Govern, li'l va regalar el PSOE, igual que li va atorgar carta blanca i li va facilitar el camí per a realitzar les polítiques més conservadores. Quantes semblances amb Zapatero i Rajoy. De tal buc, tal eixam.
Aznar tan contrari al dèficit públic, va permetre que Espanya adquirira un enorme dèficit exterior la lògica contrapartida del qual va ser el major endeutament adquirit fins llavors per l'economia nacional. L'herència que va deixar va ser la d'un país hipotecat fins a uns nivells extremadament perillosos, i hipotecat amb uns crèdits no orientats a sectors productius, sinó a fer rases, tanques i a posar rajoles, que en gran manera ningú després anava a utilitzar.
José María Aznar presumeix d'haver aconseguit que Espanya entrara a formar part de la Unió Monetària. Fatal èxit.
Als governs d'Aznar els cap també el trist honor de desmantellar el sector públic i deixar-ho sense capacitat de reacció. Van lliurar al sector privat les grans empreses públiques amb el que van privar a l'Estat dels suculents beneficis que aquestes periòdicament li proporcionaven i van deixar desarmats als consumidors davant les abusives polítiques practicades en els serveis estratègics pels nous oligopolis privats.
d'aquelles noces, aquests confits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada