Penitència, por, càstig. La quintaessencia de la Setmana Santa, la més funesta aportació de l'Església catòlica a la celebració del dolor, del sadomasoquisme i del fetitxisme voyeur més gore que cal imaginar.
No obstant açò, el més insòlit no és que es done una connivència entre Església i govern durant este temps que anomenen de quaresma, sinó el fet que siga este últim qui prenga les regnes confessionals i teocràtiques, convertint-se en protagonista absolut en l'execució d'estos actes. No li donen més voltes a l'assumpte, al cap i a la fi, la religió és capitalisme. (Walter Benjamin).
S'entén que l'Església s'enorgullisca de la seua litúrgia, però que siga el govern qui es convertisca en mestre de cerimònies de caràcter religiós i prenga la iniciativa en elles és tan lamentable com a paradoxal. Que l'Església traga a relluir els draps sadomasoquistes de la seua religió, passa, però que siga el govern qui es convertisca en el seu màxim representant pertany a l'antologia bufa i grotesca d'una Espanya negra que es nega a desaparéixer.
El nacionalcatolicisme segueix tan viu com en l'època franquista. Envaïx l'espai públic amb una suficiència que empatxa. Caiga qui caiga. Tant a l'Església com al govern els importa un rave la pluralitat confessional, i aconfessional, existent en la societat actual. Els dos han convertit la Setmana Santa en un pretext econòmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada