En dies com aquests, després del naufragi de bona part dels ideals de tota una
generació, sorprèn, gratament, que encara resten veus i braços compromesos amb la solidaritat que va nàixer del dolor alié, compromesos en la lluita per la pau i el desarmament. Per totes eixes
persones.
Són les 8:45, 6 d'agost, 1946.
Els adults que manen són tots cruels i indiferents al dolor alié.
Naomi Watanabe tenia dos anys i la seua vida, acabada d'estrenar, va
començar a morir en secret. El “muchachito” (Little boy) li havia
corromput la sang. Deu anys després la leucèmia la feia agonitzar en el
llit de l'hospital. Toshiro Ueda, el seu amic, li va parlar d'aquella
antiga llegenda: si fas mil grues els déus et concediran un desig,
qualsevol desig. Mil grues, són moltes grues. Naomi, guiada per la laboriositat dels habitants de les terres del sol naixent, es va posar
a la feina ixa mateixa nit. Dia rere dia, nit rere nit,
la seua sang enverinada apagava el seu alè de vida. Mil grues, són
moltes grues. Naomi no va poder fer mil grues. Però Toshiro va
poder completar, amb les seues, les mil grues. Ja penjaven del sostre
sobre el llit de Naomi, qui va poder obrir els ulls i sonriure a Toshiro. Mil grues!, et vas salvar Noami.
La xiqueta va
morir l'endemà. Un àngel a la intempèrie front de la impietat dels
adults. Com podien mil fràgils ocellets de paper vèncer l'horror
instal·lat en la seua sang?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada