Quan de l'horror sorgix l'esperança

Iruñea ha donat resposta a l'agressió sexual
Milers de persones han respost a la crida dels col·lectius feministes de la ciutat per a eixir a plantar cara a l'agressió patida per una jove de 19 anys en la primera nit dels sanfermins. Les representants del moviment feminista van llegir el comunicat de repulsa. A diferència del que ocorre durant el "txupinazo", quan únicament s'omple la plaça de l'Ajuntament, en esta ocasió s'han omplert també tots els carrers per a arribar a la plaça.

La plaça i els accessos, plens de gent en repulsa de l'agressió

Es van alçar les mans en símbol de protesta i corejat diversos lemes. El principal ha sigut "Erasorik ez erantzunik gabe" (Cap agressió sense resposta).

Els mitjans de comunicació i les institucions seguixen culpabilitzant a les víctimes.

El mateix dia que es van conéixer els fets, les xarxes socials van explotar d'indignació pel tracte que va rebre la notícia. Vam poder veure com en importants mitjans relataven el succeït mostrant imatges que res tenien a veure amb el cas, on apareixien xiques mig nues o aparentment borratxes. Una vegada més posaven el focus en culpabilitzar a la víctima.

Un discurs molt arrelat que sembla justificar que si has begut poden abusar de tu, o segons com vas vestida o si et lleves la samarreta, estàs cridant que et grapegen sense el teu consentiment. És a dir, la culpa és d'eixes dones que “no saben cuidar-se”. 

 

Solament fa falta recordar els sanfermins de l'any passat, on diversos periodistes i tertulians acusaven a la jove que va ser brutalment agredida de ser “una inconscient i irresponsable anant-se'n amb un desconegut als banys d'un bar”.

Quan un home està borratxo en els sanfermins, abusem d'ell?
Si un home es lleva la samarreta, està permetent que ho grapegen?

Quanta caspa queda per netejar en els mitjans de comunicació i en aquestes terres de la península.

La nostra abraçada solidària a esta dona valenta que en moments, tal vegada els més durs dels seus joves 19 anys; ha sigut capaç de sobreposar-se i denunciar un fet tan miserable (quatre contra una). Covards!!! 

Europa per a la majoria, no per a les elits

Segons l'informe Oxfam Intermón publique ahir, l'Estat espanyol és un dels quals més ha vist incrementar la desigualtat d'ingressos i el nombre de persones en situació de pobresa. Esta situació, que atribuïx a les mesures d'austeritat imposades és incomprensible que en un moment de crisi, on es necessita protegir als més vulnerables, les mesures que s'adopten són les contràries: d'una banda, reduir la inversió en polítiques públiques i, per un altre, engegar un sistema fiscal que beneficia als quals més tenen i empobrix a la majoria.

Segons les dades aportades per esta ONG, el 90% de la recaptació de l'Estat prové dels impostos directes i indirectes dels ciutadans, mentre que les grans empreses solament aporten un 2% del total.

Oxfam Intermón sosté que l'Estat espanyol té l'oportunitat de revertir el nivell de desigualtat en les pròximes eleccions generals o a través dels Pressupostos Generals per a 2016.

Oxfam Intermón, assenyala que l'esborrany de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2016, que s'està debatent, no reflectix una voluntat política de corregir l'augment de la pobresa i la desigualtat, sinó que al contrari d'aprovar-se eixos pressupostos s'aprofundiria la bretxa social en un moment en què la població en risc de pobresa i exclusió està prop del 30%. Per a Oxfam Intermón imprescindible que els partits incorporen en els seus programes mesures que reduïsquen la desigualtat i incrementen la despesa social que beneficie als més vulnerables.

L'informe d'Oxfam Intermón ressalta que Europa està patint en 2015 uns nivells «inacceptables» de desigualtat que es traduïxen en 123 milions de persones en risc de pobresa i exclusió social, la qual cosa suposa una quarta part de la seua població, mentre que 342 dels seus ciutadans són mil milionaris (85% d'ells homes majors de 60 anys).

Informe Oxfam 206

 Què podem fer nosaltres?

• Pressionar perquè els candidats a les eleccions generals es comprometin.Signa per una llei contra l'Evasió Fiscal i la creació d'un organisme fiscal Mundial.

  Sis persones, sis propostes

Novament, el govern del PP, ens toreja

Quants anuncis porten fets sobre la devolució de la paga de desembre de 2012, incomptables. Últimament fins a la Vicepresidenta insistia en una entrevista sobre les bones notícies que donaria este divendres. Bé, doncs ara, segons la pàgina www.lamoncloa.gob.es:

“El Consejo de Ministros ha acordado solicitar a la Comisión Permanente del Consejo de Estado la emisión de dictamen con carácter urgente, antes del día 11 de septiembre, respecto a un proyecto de Real Decreto Ley por el que se conceden varios créditos extraordinarios y suplementos de crédito en el Presupuesto del Estado correspondientes a diversos departamentos ministeriales.

El proyecto de Real Decreto Ley incluye, además, las siguientes medidas en materia de función pública:

• Recuperación de un 26,23 por 100 adicional de la paga extraordinaria de los empleados públicos suspendida en diciembre de 2012. El importe de la recuperación de esta parte proporcional de la paga extraordinaria asciende a 252 millones de euros para la Administración General del Estado.
• Recuperación de la regulación de vacaciones de los empleados públicos previa a 2012. Se aprueba un día adicional de permiso por asuntos particulares, hasta un total de seis. Además, se recuperan los días adicionales de vacaciones y de permiso por asuntos particulares vinculados a la antigüedad.

Una vez emitido el dictamen por el Consejo de Estado, el Real Decreto Ley se someterá a la aprobación del próximo Consejo de Ministros.”

Toca esperar novament i, novament, es desdiuen d'allò que van dir en 2012 “Que la paga seria retornada en el 2015”. Qui pot creure en esta gent, són especialistes en la mentida.

Xirivella, ciutat acollidora?

Són molts els Ajuntaments, entre altres institucions del canvi, que tracten de cercar solucions locals a la crisi dels refugiats. Paral·lelament, l'Executiu espanyol del Sr. Rajoy seguix atrinxerat en la discussió sobre les quotes que manté ocupats als estats europeus. Mentre, centenars de milers d'exiliats sotsobren en el mar, passegen per les terres d'una Europa que els rebutja, o perden la vida en la sufocant caixa d'un camió frigorífic o en les humides arenes de les platges del Mediterrani.

Les imatges són dures, però són la realitat. Són pocs, molt pocs, els que assenyalen l'enorme responsabilitat dels països que ens diem occidentals en la guerra de Síria, en el desastre de l'Iraq o la ruïna d'Afganistan, per no parlar de Líbia.

Què es fa amb tots eixos països inundats de petrodòlars, que ens aclaparen amb el seu luxe pornogràfic i damunt financen i recolzen estes guerres?... Ah, perdó, no havia caigut, tots són amics de l'americà EUA.

Maleïts, maleïts sigueu, maleïts tots els que legitimeu guerres i sou insensible al dolor de la humanitat. Que mai us abandone el crit mut de totes les víctimes. Maleïts, maleïts sigueu.

Rafael Chirbes. I qui era eixe tio?

Avui la Valldigna (eixa Vall, digna del regne de Jaime I), plora al seu fill il·lustre Rafael Chirbes. I qui era eixe tio? Doncs un novel·lista valencià de la Valldigna que ha narrat de la manera més bella, eficaç i profunda la greu crisi política de la seua societat, de la corrupció, de la bombolla immobiliària com a pedra angular de la pèrdua de tota noció ètica. Guanyador de diversos premis, una de les seues novel·les més importants, “Crematori”, es va convertir fa uns pocs anys en una sèrie televisiva que va protagonitzar el també mort José Sancho i que incidia en la barbàrie immobiliària mafiosa.

Rafael Chirbes. I qui és eixe tio? Eixa pregunta és una mostra més del greu estadi de la disfunció cultural en què vivim.

Llegiu els seus llibres. “En la orilla” és fantàstic, un alleujament, una reconciliació amb un realisme mediterrani que commou per la seua capacitat de penetració en la realitat social corrompuda pels diners fàcils robats de les arques públiques.

Mimoun (1988); En la lucha final (1991); La buena letra (1992); Los disparos del cazador (1994); La larga marcha (1996); Los viejos amigos (2003); Crematorio (2007) y En la orilla (2013).

Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril

Tal vegada siga una bogeria enyorar el que va succeir aquell 14 d'abril de 1931, potser. Però quantes vegades hem pensat que aquell 14 d'abril, va ser l'única cosa decent que ha succeït en aquestes terres en els últims segles.

D'altres somnis ens hem resignat a prescindir, però no podem deixar de fantasiar amb la bandera tricolor onejant en la façana de l'Ajuntament.

Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril, en el qual ens jugarem, tal vegada, la nostra última basa. Com sempre, la vam perdre. És, aquesta de perdre, una contumaç costum nostre. Vivim la llarga herència d'aqueixa derrota.

Ningú ens ha de dir que una República pot, si així es tèrcia, tan eficaçment trituradora de drets com una monarquia.

Però, com no enyorar una altra constitució que organitze aquestes terres com una “República democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia”.

A les 18.00 h, en el marc del cicle de Cinema Social de CCOO PV, tindrà lloc la projecció del documental ‘Lamemoria rebelde’, del director Julio Diamante, una visió de la República, el franquisme i la Transició marcada per la lluita per la democràcia i les llibertats.

El setciències De Guindos

De Guindos* a la Cadena Ser:

"Se ha perdido el miedo a perder el puesto de trabajo"

Divendres vesprada, supermercat en hora punta. Els passadissos són un calder en el qual bullen els carros de compra. A l'hora de pagar, cua. Quan em toca, veig que la xica que m'atén té el braç esquerre totalment embenat. Semiasseguda, sembla un arbre que haguera llançat arrels sota el tamboret. Mire el braç lesionat una vegada i una altra, sense eixir de la sorpresa. La dona que hi ha darrere de mi li pregunta, amb una mirada que és la d'algú que s'abisma en la imatge d'un objecte amenaçador en moviment: “Sent, no estaràs treballant obligada, veritat? Perquè açò seria denunciable. Amb eixe braç, tu hauries d'estar de baixa”.

Les pupil·les de la caixera, nerviosa, es projecten violentament cap al fons del supermercat. Totes les costures del cap li bateguen, i, després d'uns segons on les xiuletades de les altres caixes de cobrament resulten molests, contesta: “No tinc la baixa perquè no l'he volgut. No em fa falta, estic perfectament”. Les seues paraules semblen haver caigut en una emboscada, però la clienta no afig res més i la treballadora, encara que el regne de la sospita s'amplia, respira tranquil·la.

El seu braç i mà dreta han d'assumir les funcions del braç i de la mà esquerra, per açò treballen a tota velocitat, com si hagueren nascut per a caminar per l'aire. Mira de manera impersonal la meua compra i amb uns llavis cristal·litzats en un sol gest, anuncia: “onze amb quaranta. Vol una borsa?”

Extracte de l'article “Miedo a perder el trabajo” de Marc Pallarés, publicat en Infolibre

* De Guindos portava la batuta a Espanya i Portugal de Lehman Brothers quan, en 2008, l'entitat va fer fallida per l'escàndol de les hipoteques subprime, un terratrémol de les conseqüències del qual encara es dol molt l'economia mundial.

Yolanda, la recordes? Sí, Yolanda González.

Hi ha una preciosa cançó de Pablo Milanes titulada “Yolanda”. Qui no ha desitjat tenir una núvia anomenada Yolanda i poder cantar-li-la.

Va haver-hi un temps, a Madrid, que vivia una xica anomenada Yolanda, tenia 19 anys. Mai van poder cantar-li eixa cançó. Diumenge que ve farà 35 anys que un comando d'ultradretans "Fuerza Nueva" la van assassinar. El seu delicte, pensar diferent, preocupar-se pels desheretats.

Un dels seus assassins, Emilio Hellín Moro, treballa formant policies.

Per què publicar esta nota? Perquè encara queda gent que no oblidem a les que van lluitar per la gent treballadora i per la llibertat i per la democràcia, donant tot el que tenien. Per açò fa poc vam reconéixer el gest d'Alexis Tsipras en realitzar la seua primera visita oficial al lloc on el nazis (la dreta més ofuscada) van afusellar a 200 partisans per defensar la llibertat i enfrontar-se al feixisme. 

NO TOT ÉS IGUAL. NO TOTS ES COMPORTEN D'IGUAL MANERA.

Altre 24 de gener, ja són 38. ASSASSINS!!

“... la memòria és una forma d'acció política que pot contribuir a la integració dels diferents sectors de la societat en la mesura que s'hi sentin representats. En la mesura que puguin encaixar les seves experiències vitals en una narració compartida, se sentiran part del col·lectiu que fa de subjecte d'aquesta memòria. I també se sentiran part del sistema polític que els representa. Altrament, memòria i política seran, només un afer dels polítics.”

 Convindria tenir-ho en compte.