Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril

Tal vegada siga una bogeria enyorar el que va succeir aquell 14 d'abril de 1931, potser. Però quantes vegades hem pensat que aquell 14 d'abril, va ser l'única cosa decent que ha succeït en aquestes terres en els últims segles.

D'altres somnis ens hem resignat a prescindir, però no podem deixar de fantasiar amb la bandera tricolor onejant en la façana de l'Ajuntament.

Va haver-hi, en 1931, un 14 d'abril, en el qual ens jugarem, tal vegada, la nostra última basa. Com sempre, la vam perdre. És, aquesta de perdre, una contumaç costum nostre. Vivim la llarga herència d'aqueixa derrota.

Ningú ens ha de dir que una República pot, si així es tèrcia, tan eficaçment trituradora de drets com una monarquia.

Però, com no enyorar una altra constitució que organitze aquestes terres com una “República democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia”.

A les 18.00 h, en el marc del cicle de Cinema Social de CCOO PV, tindrà lloc la projecció del documental ‘Lamemoria rebelde’, del director Julio Diamante, una visió de la República, el franquisme i la Transició marcada per la lluita per la democràcia i les llibertats.

El setciències De Guindos

De Guindos* a la Cadena Ser:

"Se ha perdido el miedo a perder el puesto de trabajo"

Divendres vesprada, supermercat en hora punta. Els passadissos són un calder en el qual bullen els carros de compra. A l'hora de pagar, cua. Quan em toca, veig que la xica que m'atén té el braç esquerre totalment embenat. Semiasseguda, sembla un arbre que haguera llançat arrels sota el tamboret. Mire el braç lesionat una vegada i una altra, sense eixir de la sorpresa. La dona que hi ha darrere de mi li pregunta, amb una mirada que és la d'algú que s'abisma en la imatge d'un objecte amenaçador en moviment: “Sent, no estaràs treballant obligada, veritat? Perquè açò seria denunciable. Amb eixe braç, tu hauries d'estar de baixa”.

Les pupil·les de la caixera, nerviosa, es projecten violentament cap al fons del supermercat. Totes les costures del cap li bateguen, i, després d'uns segons on les xiuletades de les altres caixes de cobrament resulten molests, contesta: “No tinc la baixa perquè no l'he volgut. No em fa falta, estic perfectament”. Les seues paraules semblen haver caigut en una emboscada, però la clienta no afig res més i la treballadora, encara que el regne de la sospita s'amplia, respira tranquil·la.

El seu braç i mà dreta han d'assumir les funcions del braç i de la mà esquerra, per açò treballen a tota velocitat, com si hagueren nascut per a caminar per l'aire. Mira de manera impersonal la meua compra i amb uns llavis cristal·litzats en un sol gest, anuncia: “onze amb quaranta. Vol una borsa?”

Extracte de l'article “Miedo a perder el trabajo” de Marc Pallarés, publicat en Infolibre

* De Guindos portava la batuta a Espanya i Portugal de Lehman Brothers quan, en 2008, l'entitat va fer fallida per l'escàndol de les hipoteques subprime, un terratrémol de les conseqüències del qual encara es dol molt l'economia mundial.

Yolanda, la recordes? Sí, Yolanda González.

Hi ha una preciosa cançó de Pablo Milanes titulada “Yolanda”. Qui no ha desitjat tenir una núvia anomenada Yolanda i poder cantar-li-la.

Va haver-hi un temps, a Madrid, que vivia una xica anomenada Yolanda, tenia 19 anys. Mai van poder cantar-li eixa cançó. Diumenge que ve farà 35 anys que un comando d'ultradretans "Fuerza Nueva" la van assassinar. El seu delicte, pensar diferent, preocupar-se pels desheretats.

Un dels seus assassins, Emilio Hellín Moro, treballa formant policies.

Per què publicar esta nota? Perquè encara queda gent que no oblidem a les que van lluitar per la gent treballadora i per la llibertat i per la democràcia, donant tot el que tenien. Per açò fa poc vam reconéixer el gest d'Alexis Tsipras en realitzar la seua primera visita oficial al lloc on el nazis (la dreta més ofuscada) van afusellar a 200 partisans per defensar la llibertat i enfrontar-se al feixisme. 

NO TOT ÉS IGUAL. NO TOTS ES COMPORTEN D'IGUAL MANERA.

Quanta esperança i quanta vergonya

QUANTA ESPERANÇA. Clar que la flama de l'esperança torna a donar una mica d'alé a les meues gelades entranyes. Un poble (part d'un poble, una majoria necessària) malgrat el xantatge amenaçador dels “rics demòcrates de vestit i corbata”, hi han fet de Tsipras (d'Alexis Tsipras) cor.

Troba les set diferències

QUANTA VERGONYA per als que imposen programes d'ajust que empobrixen a la població i desmantellen les estructures de serveis socials, per als que en compte de combatre l'atur ho perpetuen i precaritzen l'ocupació, per als que ens fan pagar la crisi a les classes populars mentre afavorixen a les grans rendes.

UN GEST QUE SEGUIX FALTANT EN ESTE PAÍS

La jura del càrrec d'Alexis Tsipras va ser duta a terme sense l'alta jerarquia de l'església ortodoxa, sense crucifix, bíblia, ni corbata. Inaudit a Grècia. També en estes terres.

Tsipras es va dirigir tot seguit cap al districte de Kessariani. La seua primera visita oficial va ser per a realitzar una ofrena floral als membres de la resistència executats pels nazis durant l'ocupació. 200 comunistes, víctimes d'una de les pitjors matances dutes a terme per les tropes alemanyes en la capital grega, van ser homenatjats pel nou primer ministre i un grup de descendents dels partisans, donant lloc a un fet sense precedents.

Per a quan este homenatge als lluitadors per llibertat en este país? Mai, cap President de govern, ni Cap d'Estat, ha realitzat tal cosa: la seua primera visita, el seu primer homenatge als que van lluitar per la llibertat i la democràcia en este país. Desgraciat país.

Altre 24 de gener, ja són 38. ASSASSINS!!

“... la memòria és una forma d'acció política que pot contribuir a la integració dels diferents sectors de la societat en la mesura que s'hi sentin representats. En la mesura que puguin encaixar les seves experiències vitals en una narració compartida, se sentiran part del col·lectiu que fa de subjecte d'aquesta memòria. I també se sentiran part del sistema polític que els representa. Altrament, memòria i política seran, només un afer dels polítics.”

 Convindria tenir-ho en compte.